17 - Els ocells de l'adéu. Final de viatge

M’he llevat amb l'energia pròpia del darrer dia del viatge. És, sens dubte, una energia diferent de la que t'acompanya el dia que l'inicies, dia d'emocions i saltirons a l'ànima, i totalment allunyada de l'energia del dia zero, el dia en què -mesos abans- et lleves imaginant-te el viatge, somiant-lo, acaronant-lo i somrius per sota el nas sabent que aquell pensament ja ha arrelat dins teu, ha agafat vida pròpia i anirà creixent i creixent fins que tard o d'hora acabis anant-hi.

He canalitzat l'energia de l'adéu en recollir i fer la bossa. Mentre ho feia, el sol omnipotent entrava inclement per la finestra i la temperatura de l’habitació anava creixent minut a minut. M’hi he atansat per ajustar una mica el porticons i mitigar la calor i aleshores ho he recordat tot, de cop i volta, com si una onada m'hagués sorprès jugant a la sorra a la vora del mar i m’hagués deixat xop de dalt a baix, emportant-se el meu castell. Els ocells.

He tornat a obrir els porticons i he tret mig cos fora. Davant meu la mesquita nova lluïa solitària, sense veu. I així, tot moll encara pels efectes del record sobtat he començat a rememorar l'experiència d'aquella matinada, quan amb els porticons oberts i mig cos fora m’he quedat observant com es llevava el dia. Sí, he començat a recordar-ho tot, fins al més mínim detall, malgrat que encara no puc assegurar que allò no fos un somni, un somni clar i nítid que em tornava a visitar...

Eren encara quarts de sis de la matinada i una llum esmorteïda i amb lleganyes als ulls entrava dins l’habitació. Tenia un to violaci i duia la marca dels llençols encara enganxada als seus feixos obliqüis, trencant la nit. Alguna cosa m’ha fet llevar-me del llit, com un ressort, com una molla -no sé si ha estat aquesta tonalitat lumínica a mig camí de la vida i la mort, del Dia i la Nit la que m’ha fet llevar-me o si ha esta una veueta que em xiuxiuejava a cau d’orella, filla de l’insomni o del més enllà. El cas és que he fet cas a l’impuls i m’he llevat i he obert els porticons i he tret el cap i mig cos per la finestra que emmarcava l’albada, i en aquell just instant –ni abans ni després, ha estat just en aquell instant- centenars –què dic centenars! Milers!- d’ocells han començat a desplaçar-se en direcció est, cercant la llum del sol naixent, passant per davant de la meva finestra, en un vol majestuós. Molts d’ells s’han parat a saludar-me –o això m’ha semblat a mi que feien- i tots ells feien el mateix recorregut, traçant paràboles perfectes amb el seus vols. Avançaven fent fressa, movent les ales, i h feien en peites ordres perfectament sincronitzades, a batzegades infinites, sense pausa, una columna darrera una altra, un batalló darrere un altre. Amb determinació. Amb alegria. Amb certesa. I volaven direcció el nou sol, com si fossin pastors de terrer llunyanes alertats del naixement –un dia més- del Rei Sol, a qui anaven a oferir el seu vol, encens, mirra i or.  Ocells blancs, idèntics tots un amb els altres, creuant el cel de l’extrem oriental de Turquia, despertant el dia. Centenars, milers, desenes de milers, com una plaga bíblica d’efectes narcotitzants. Jo m’he quedat allà palplantat, hipnotitzat, com fruit d’un encanteri: l‘encanteri de la natura i del naixement etern d’un nou dia. Després de la nit i la foscor sempre arriba un nou dia, un nou sol. Missatge rebut.

Quan ha passat el darrer ocell, tancant la comitiva, un ressort (o potser de nou, una veueta) m’ha xiuxiuejat que calia tornar al llit a fer les dues darreres hores de son. I així ha estat. Fins que m’he despertat amb l’energia del dia dels adéus.

He tancat definitivament els porticons i he tornat a la realitat del present. He fet un repàs de l’habitació, he empaquetat les quatre coses que quedaven i he baixat a esmorzar. Un cop feta la feina i amb la motxilla penjada de l’esquena, he esperat en Said i el seu taxi familiar... però no ha vingut. Així que he hagut de buscar-me la vida i un nou taxi per apropar-me a l’aeroport per no perdre l’avió.

L’aeroport de Kars és petit i agradable, trencant tots el estereotips (tots ells negatius) d’aquestes monstruoses instal·lacions aeroportuàries que tenen com a única missió, crec jo, la de desincentivar l’ànima viatgera. A Kars però l’experiència ha estat diferent. L’aeroport és petitó i hi surten només dos vols (un al matí, un a la tarda) així que poca gent i tota agrupada sota un mateix objectiu. Allà, a la sala d’espera, he estat xerrant amb un jove turc que parlava un molt bon anglès (treballa en una empresa multinacional amb persones d’arreu- i amb companys de feina catalans, m’ha dit- . M’ha explicat que viu a Istanbul malgrat ser originari de Kars i hem estat conversant prop d’una hora llarga, essent un magnífic colofó al viatge. Hem parlat de com el jovent d’aquesta zona rural i allunyada de tot i de tothom de l’Est de Turquia ha de marxar a les gras ciutats del país i de com el territori es queda sense joves i sense futur. La globalització ens ha ensenyat a identificar i plorar problemes planetaris i aquest n’és d’un d’ells. Hem conversat també sobre viatges, essent força interessant tot el que m’ha explicat de l’Iran. De fet, en aquesta sala d’espera de l’aeroport de Kars he plantat la llavor d‘un futur viatge a Pèrsia-  Iran: se m’ha posat al cap i la idea i a poc a poc anirà madurant, anirà creixent i creixent fins que un bon dia, esperem no massa llunyà floreixi embarcant en un avió (o tant de bo un tren!) direcció Teheran. Mentrestant, he seguit fruint de la conversa i de la companyia fins a comiadar-nos a la porta de l’avió: un plaer, amic.

Tornar des del confins de Turquia fins a les ribes del Mediterrani és una travessa llarga i feixuga. El primer vol és de 2 hores fins a la capital turca però des d’Istanbul encara manquen 4 hores més fins a casa. Ha estat un encert triar Turquish Airlines, amb totes les comoditats pròpies d’un vol transoceànic, que ha fet que el vol passés volant.

He aterrat a Barcelona cansat del vol però feliç pel viatge. Pronosticava quedar-me a les portes de tot - amb la mel als llavis, escrivia- però no ha estat així. Cert que he arribat a tocar les fronteres d’Armènia i de Geòrgia, cert que m’he llevat a cinc hores en cotxe d’Iran i que m’he vist envoltat d’un esperit viatger que convidava a prosseguir el viatge, a seguir voltant pel mon. Però també és cert que he gaudit com feia temps que no gaudia de cada instant del trajecte, de la gratitud del viatge en solitari i de la trobada espontània amb d’altres viatgers. I sobretot he gaudit de conèixer un nou mon, un nou paisatge, noves gent, que amb la seva mirada, les seves paraules i els seus silencis, han omplert de sentit aquest modest caminar entre la capital búlgara -vella amiga retrobada- i la desconeguda Kars, adormida en un recondit racó de la Turquia ancestral, tot coneixement pel camí la imponent Istanbul, matrona imperial de totes les urbs conegudes i ciutat de ciutats per excel·lència.

Tornaré a Turquia, més aviat que mai, per seguir gaudint de la seva gent. Promès