DE SOFIA A KARS

Darrer dia de viatge i la promesa intacta de gaudir de la ciutat provinciana, plena de secrets.  M'he llevat pensant amb els companys de viatge del Dogu Exprés. Me’ls imagino centenars de quilòmetres al nord, trepitjant terra georgiana: només baixar del tren van fugir de la ciutat sense tan sols tastar-la, com qui deixa abandonat un amant abans de la primera nit. Penso en ells i em ve al cap un d'aquells debats eterns que es reprodueixen en la literatura i la Història de viatges, des d’Heròdot a Theoroux, passant per Ibn Batutta, Marco Polo o Kapuscinki, i que sobrevola un dels grans interrogants dels viatgers, tracant de respondre la prgunta: m'hi quedo i segueixo avançant? I és que el viatge és també triar, escollir i renunciar, com la vida mateixa. I si marxes, si passes de llarg, segur que et perds vides, paratges i cançons, segur que et perds indrets que t’haguessin esgarrapat l’ànima i deixes de conèixer gent que t’hagués fet un forat al cor. Perds l’oportunitat, n de...

Kars és una ciutat de províncies que està en el seu màxim esplendor durant l’hivern. És aleshores quan moltes famílies turques s’hi atansen per poder gaudir de la neu i el del seu espectacular llac glaçat –el Çildir Golü, a menys de mitja hora de la ciutat, direcció nord-est-, un llac sobre del qual s’organitzen curses, activitats i concursos de pesca. L’orografia de la ciutat i la seva alçada – clima continental, fred intens, extrem oriental- fa que, per als turcs, Kars reuneixi les condicions perfectes per fugir de la rutina i passar uns dies en un indret singular. Jo hi he aterrat la primera setmana d’agost, quan la pols cobreix els carrers i el blanc de la neu ni tan sols s’insinua. Fa calor d’estiu i la gent sembla suportar-ho amb certa resignació. Ho he comprovat després d’un esmorzar ben turc (cafè soluble, olives negres, panets de diferents classes i formatges blancs i insípids), quan he fet una petita volta pel veïnat. El centre de la ciutat és una quadrícula de carrers plen...