15 - Runes, síndries i silenci

Kars és una ciutat de províncies que està en el seu màxim esplendor durant l’hivern. És aleshores quan moltes famílies turques s’hi atansen per poder gaudir de la neu i el del seu espectacular llac glaçat –el Çildir Golü, a menys de mitja hora de la ciutat, direcció nord-est-, un llac sobre del qual s’organitzen curses, activitats i concursos de pesca. L’orografia de la ciutat i la seva alçada – clima continental, fred intens, extrem oriental- fa que, per als turcs, Kars reuneixi les condicions perfectes per fugir de la rutina i passar uns dies en un indret singular.

Jo hi he aterrat la primera setmana d’agost, quan la pols cobreix els carrers i el blanc de la neu ni tan sols s’insinua. Fa calor d’estiu i la gent sembla suportar-ho amb certa resignació. Ho he comprovat després d’un esmorzar ben turc (cafè soluble, olives negres, panets de diferents classes i formatges blancs i insípids), quan he fet una petita volta pel veïnat. El centre de la ciutat és una quadrícula de carrers plens de trànsit, gent amunt i avall i comerços a punta pala (fruitaries, ferreteries, agències de viatge, botigues d’articles per la neu i desenes de restaurants i salons de te..). A aquella hora la calor ja es feia notar sota un sol de justícia, els clàxons sonaven arreu i el tràfec de gent era important. He estat una estona caminant i badant, familiaritzant-me amb la nova ciutat, ben allunyada de la Gran Istanbul i de la hieràtica Ankara. He comprat una ampolla d’aigua i una mica de fruita (dos plàtans, dos préssecs: no m’he atrevit amb les síndries XXL que em miraven amb desig). També he comprat una gorra per protegir-me del sol (molt falsificada i molt útil). I sí, ha estat durant aquesta mitja horeta de vida de barri, de compres trivials, de barrejar-me com si fos un més entre els habitants d’aquella urb provinciana dels confins de l’Imperi Otomà, que m’ha semblat percebre que l’estiu no acaba d’encaixar a la ciutat, com un vestit massa cenyit que t’apreta aquí i allà. No obstant això, val a dir que la ciutat és ben plena d’activitat i aquest fet –aquest rebombori constant- desmenteix d’alguna manera aquesta primera impressió de deixadesa que tens només arribar-hi, com de ciutat perduda del far-west (hauríem de dir far-east), una mica abandonada, una mica oblidada, una mica fora dels circuïts.

Mentre hi feia un darrer volt abans de tornar a l’hotel, carregat amb la fruita, l’aigua i la gorra, m’he recordat a mi mateix la determinació en treure-li suc a la ciutat, oblidada per tots els occidentals que, un cop baixen del Dogu, frisen per marxar de seguida direcció la bella Geòrgia, terra de castells escarpats, gorges de somni i muntanyes verdes plenes de misteri. Jo he apostat per Kars, estació final del Dogu, i la gaudiré. Promès.

I aquesta promesa s’ha concretat en un esplèndid day trip per avui: una visita plena d’Història a les ruïnes d’Ani, l’antiga capital del regne mil·lenari d’Armènia, que segles enrere era una de les ciutats més imponents de l’Orient. Com que l’autobús de línia que uneix la ciutat amb les runes ja ha passat (només un servei diari i massa d’hora pel meu gust), ha estat necessari buscar alternatives, cosa ben senzilla per aquestes contrades: si ets a Àsia i necessites anar d’un lloc a un altre, només cal aixecar la mà, parar la cartera i dir, hola, vull fer això i de seguida es troba una solució. Dit i fet. L’staff de l’hotel ha entès perfectament aquesta lògica i m’ha gestionat amb eficiència un taxi d’anada i tornada a les runes amb un driver de confiança myfrienf, “hotel price”, myfriend, insistia el nano de recepció amb un somriure confiat -que traduït vol dir així m’asseguro la comissió-. I tant, cap problema, endavant. 

I així ha estat com a les 11 en punt em recollia un taxista sorrut i de panxa punxeguda com un iceberg i pactàvem tres hores d’estada al complex arqueològic, per poder tenir temps de gaudir de l’experiència. Tot fàcil. Tot perfecte. Som-hi.

Hem arrancat del centre de Kars –embús, clàxons, pols- i en 45 minuts ens hem plantat a la porta del complex arqueològic de la ciutat d’Ani sense intercanviar cap paraula: el meu turc és inexistent i entenc que el seu anglès, tres quarts del mateix. De camí hem creuat extensions planes de camps grocs i rocosos, abruptes, plens de sequedat, àvids de la neu de l’hivern com la resta d’habitants d’aquestes contrades. Un cop arribats, el taxista ha aparcat en la zona habilitada i m’ha ensenyat tres dits, com dient, ens veiem d’aquí tres hores, nano, i m’ha indicat el camí amb un somriure amagat darrera del bigoti gruixut.

Les runes d’Ani son una experiència sensorial. Si hi vas no esperis gaudir d’una experiència similar a d’altres famoses ruïnes d’antigues civilitzacions (Angkor, Macchu Picchu, Rapa Nui...) ja que de l’antiga i esplendorosa capital de l’Orient en queden només les ombres i quatre o cinc edificacions icòniques en peu, que només permeten fer-te una idea del què va arribar a ser. Si hi vas, per tant, esmola la teva imaginació i juga a imaginar-te aquella planícia seca i foradada, plena d’esbarzers, pedres i sargantanes, com una gran metròpoli plena de palaus, mercats i vida. Si ho aconsegueixes, gaudiràs de la visita i aquesta resultarà inoblidable.

L’entrada al recinte és força espectacular ja que és aquí on es conserva l’element arquitectònic més visible: les portes d’entrada i les seves altes i robustes muralles. Passo per sota de l’arc de la porta principal, com qui es fica dins d’un forat del temps, com qui fa una passa cap a un altre mon.  A l’altra banda però, en contrast amb la robustesa i verticalitat d’aquests murs que han aguantat l’embat dels anys, no hi ha pràcticament res: un desert de roques, un paratge ple de sed que s’estén ben bé un kilòmetre enllà, interromput per algunes edificacions que s’intueixen, trencant la línia de l’horitzó. Alço la vista, protegida del sol, i contemplo el paisatge. Al fons, emmarcant la fotografia que se’m dibuixa al davant, s’eleven tímidament unes muntanyes plenes de verd, projectant un bonic contrast: és Armènia, que comença tot just allà mateix i s’ho mira tot amb ulls melangiosos, enyorant antics esplendors, tan a prop i tan lluny alhora de la seva èpica i mil·lenària capital.

Inicio la visita trepitjant terra antiga i polsosa. El sol ho pinta tot de groc i de fang. Faig una volta llarga i pausada, a ritme baix, gaudint del moment. Seran tres hores de visita pel recinte, deixant-me caure per cada un dels edificis que encara queden en peu. Alguns estan essent restaurats, com l’antiga catedral cristiana. D’altres, com una vella mesquita de roca blanca, estan mig enderrocats, amb columnes aquí i allà i velles cúpules alçades. Es conserva especialment bé una icònica església de factura cristiana, amb la seva única nau, símbols del que va ser i no serà. Arreu, pols, calor i silenci. Un silenci de tonalitats històriques, un silenci que es pot mastegar, que se t’emporta a altres mons, a altres temps. Camino força estona i m’aturo en diversos llocs per escoltar-lo i mirar de sentir les veus del passat. 

Quan arribo a la Gran Mesquita –habilitada per ofici- em descalço i em refugio de la calor. Allà dins hi trobo una família turca. M’aturo a xerrar amb l’home, que controla a certa distància el rebombori dels seus dos nanos, corrent esverats pel petit recinte. No hi ha ningú més. M’explica que viu i treballa a Amsterdam i que cada estiu torna a casa per regar les arrels. Tenim una conversa llarga. El sento content i orgullós pel fet de trobar un estranger per aquelles terres, quan tots passen de llarg. Parlem breument de viatges, de coses que no em puc perdre. Em recomana indrets a Turquia on hi he d’anar i em suggereix visitar l’endemà el Castell del Diable, no massa lluny de Kars direcció Geòrgia. Després d'una estona, ens acomiadem i em desitja sort. Dic adéu i marxo amb un somriure, tocat per l’hospitalitat oriental, un cop més.

Surto de la mesquita i omplo els sentits del paisatge. La calor em dona la benvinguda, de nou. L’edifici de la Gran Mesquita està ubicat just en el marge nord del recinte i des d’allà mateix el terreny baixa de manera precipitada fins a la llera d’un riu, dos-cents metres avall, una corrent d’aigua que tracta d’aportar una mica de vida a aquell paratge inhòspit. És el riu Arpaçay, que marca en el mapa la frontera física i política amb el veí armeni, frontera tancada a pany i forrellat després d’una relació tempestuosa i violenta. A l’altra banda d’aquell riu, penso, neix un altre país, una altra història. Llenço la vista enllà, per sobre els turons i hi veig una bandera armènia onejant dalt de la carena, sens dubte indicant un lloc fronterer, armat de paciència i munició. Des d’on estic, mirant avall, puc veure molt a prop de les aigües poc cabdaloses del riu les parets enderrocades d’un antic monestir de la Vella Ciutat i a tocar, allà mateix, les restes d’un vell pont que unia les dues ribes, els dos països, ara destruït per la força bruta i la intransigència del ser humà. Destruir ponts enlloc d’enfortir-los: així ens va. La presència d’aquell pont –o millor dit, de les seves restes- fa vibrar una nota de tristor dins d’aquella capsa de ressonàncies i de silenci opac que cobreix les runes d’Ani. Una llàgrima seca cau en record del que va ser. I penso que sí, que segur que el terrible terratrèmol del segle XIV va marcar el declivi d’aquell indret -segons es pot llegir en els tríptics que et donen a l’entrada- però que sense que això deixi de ser veritat, no cal ser massa perspicaç per saber que el principal culpable d’aquell fat, d’aquella destrucció, va ser l’Home, llop depredador de la seva pròpia civilització. Faig una darrera llambregada al paratge trencat i avanço cap a la darrera fita de la visita: les restes de l’antic castell.

Avanço uns centenars de metres i pujo un turó elevat ple de roques. No hi ha camí però me l’invento i amb una mica d’esforç, arribo dalt de tot, amarat de suor. Allà dormen les restes horitzontals de la fortalesa d’Ani, edificada en el punt més elevat de la planícia. Des d'allà es defensava la ciutat, punt estratègic d’un dels extrems de la Ruta de la Seda, segles enllà, una metròpoli que havia reunit 100.000 persones darrera els seus murs i que era coneguda com la ciutat de les 1.001 esglésies, fent ombra a Bagdad, El Caire o Constantinopla. Observo amb devoció tot el perímetre que ocupava la ciutat. Al fons, les muralles d’entrada. Des d’allà dalt, el silenci portat pel vent és eixordador. Em quedo quiet, admirant el Temps, absolutament immòbil, atrapat per un brunzit invisible. Feia molt que no escoltava tanta pau. Des de les alçades, la ciutat invisible, la ciutat que ja no hi és, la ciutat que volia menjar-se el mon i que va ser devorada per la Mare Terra i pels exèrcits de la cobdícia i de la destrucció, em torna la mirada i m’embolcalla amb la seva màgia apagada, ecos d’un temps que no tornaran. M’omplo els pulmons d’història i de silenci i tanco el ulls i em sembla sentir la remor del gran Bazaar, les veus del mul·là cridant a l’oració, els riures d’uns comerciants orientals abraçant les seves mullers i els seus fills. Se senten també les pregàries cristianes plorant a un Deu absent i el brogit de la terra enfonsant-se sota els seus peus. Sí, tanco els ulls i sento la remor del carrers de la ciutat que ja no hi és.

Encara ple d’aquests encanteris baixo del turó i m’atanso una mica més al precipici que mena al riu, darrera de les restes del castell, separant la Turquia Otomana de la cristiana Armènia. A l‘altra banda, centenars de metres enllà, hi veig les runes d’una fortalesa cristiana, que s’eleva altiva i orgullosa mirant de fit a fit les runes des de l’altra banda. L’indret és idíl·lic: m’hi quedaria mitja vida, a viure i escriure, penso.        

Amb aquest regust dolç i enyorat , dono la visita per acabada. 

Les tres hores han passat i torno al taxi. El bigoti i la panxa punxeguda m’esperen llegint el diari.

Tornada a la ciutat, pagament dels seus serveis i dinar ràpid en un local del centre. Son quarts de quatre i hi ha gana. Per aquestes contrades s’estila molt la “pizza turca”, una massa de farina, aigua i llevat amb carn i tomàquet o amb formatge. L’amo del restaurant només sap dir dos paraules en anglès (meat i cheese) suficients per entendre’ns. Faig una boníssima pizza de carn amb un parell d’airan (iogurt begut salat) ben frescs per treure’m la set de sobre. De tornada a l’hotel em compro una baklavas per quan em llevi de la migdiada. M’agrada Turquia, penso, mentre m’enduc una safata de dolços que regalimen mel per tots costats.

Arribo a l’habitació, em faig una dutxa ràpida i miro de descansar una mica mentre la calor va afluixant. Malgrat soc al sisè pis, la remor del carrer entra amb força a l’habitació. Miro de passar les cortines i m’estiro: al vespre sortiré –em dic a mi mateix- a veure el famós castell de Kars però ara necessito descansar. Mentre tanco els ulls, viatjo de nou al regne del Silenci fins a dalt del turó on dormen les restes de l’antiga fortificació d’Ani i somric mentre un son profund m’atrapa