16- El Castell del Diable

Darrer dia de viatge i la promesa intacta de gaudir de la ciutat provinciana, plena de secrets. 

M'he llevat pensant amb els companys de viatge del Dogu Exprés. Me’ls imagino centenars de quilòmetres al nord, trepitjant terra georgiana: només baixar del tren van fugir de la ciutat sense tan sols tastar-la, com qui deixa abandonat un amant abans de la primera nit. Penso en ells i em ve al cap un d'aquells debats eterns que es reprodueixen en la literatura i la Història de viatges, des d’Heròdot a Theoroux, passant per Ibn Batutta, Marco Polo o Kapuscinki, i que sobrevola un dels grans interrogants dels viatgers, tracant de respondre la prgunta: m'hi quedo i segueixo avançant? I és que el viatge és també triar, escollir i renunciar, com la vida mateixa. I si marxes, si passes de llarg, segur que et perds vides, paratges i cançons, segur que et perds indrets que t’haguessin esgarrapat l’ànima i deixes de conèixer gent que t’hagués fet un forat al cor. Perds l’oportunitat, n definitiva, de banyar-te en un mar nou i de viure vides que -marxant, fugint- passen de llarg. 

...I és el que jo justament estava tractant d'evitar quedant-me a Kars: no passar de llarg, quedar-se, ser-hi. Viure-ho. Respirar aquell indret, mentre deia adéu amb la mà a tots aquells que marxaven. Bon viatge tingueu, els deia somrient per sota el nas...

Així doncs, convençut  determinat a aprofitar Kars. I fer-ho volia dir –també- escollir. Triar. I ho vaig fer. I en aquesta tria es va posar en joc una altra de les clàssiques dicotomies dels viatgers, el debat entre els deterministes i els naturalistes dels viatges, l’eterna discussió que pivota entre aquella màxima que proclama que ets tu qui tria el camí i aquella que jura i perjura que no, que no és així, que el viatge et tria a tu... 

El cert és que quan m'he despertat aquest darrer dia de viatge, he obert ull mandrós -desvetllat per la crida a l’oració del mul·là- i he sabut on aniria: el castell del Diable era l’indret triat. I ho he tingut clar i no hi ha hagut ni discussió ni debat: senzillament sabia que hi havia d’anar. Sens dubte la conversa del dia anterior a la mesquita aixecada entre les restes de la ciutat imperial d’Ani havia marcat el camí d’avui i l’havia escrit amb lletres grosses i brillants, penjades a la marquesina d’un dia nou per estrenar. Avui, Castell del Diable.

M'he rentat la cara, m'he vestit i he baixat a recepció a fer feina amb l’esmorzar turc que m’esperava. Ara ja ens coneixíem i he triat amb coneixement de causa, deixant de banda els formatges blancs més insípids per provar-ne de nous; vaig seleccionar les olives arrugades negres  no pas les verdes –amb més gust, més picantones-, i vaig afegir més sucre al cafè amb pols, que amargava un xic. Ja veieu, triant de nou, escollint, renunciant. L’esmorzar, com el viatge, com la vida, també era una tria contínua. 

Un cop esmorzat he tornat a aplicar aquella màxima que diu que a l’Àsia tot és possible i m'he adreçat al recepcionista per demanar-li un taxi que em dugués al castell. I dit i fet. En 15 minuts tenia al davant de l’hotel un taxi esperant-me. Hem engegat de seguida i en un tres i no res ja estàvem al mig del no-res, amb el nucli urbà de la ciutat provinciana lluny de nosaltres, com si fos un record oblidat.

El taxi era molt semblant al del dia anterior, que m’havia dut a les runes d’Ani, però el conductor no era aquell home de panxa prominent i bigoti molsut sinó un home més jove i amb més ganes de parlar. De seguida m'ha fet algunes preguntes per anar obrint boca, descobrint –oh! sorpresa- que el conductor era el fill de l’home panxut, i el taxi el mateix vehicle que 24h abans m’havia teletransportat a l’antic regne armeni. En Said –així es deia el meu conductor- m'ha explicat amb paraules i gestos que el seu pare avui no s’havia troba bé i que estava a l’hospital fent-se unes proves i que li havia demanat a ell que el substituís: ell havia tancat la farmàcia que regentava per fer el servei i fer-li un favor al pare, que tenia un compromís amb l’hotel on jo m’hi estava i no volia deixar-lo de complir. S'hi jugava les garrofes.

Aquesta circumstància ha fet que l’experiència del viatge al Castell del Diable fos diferent, com si hi anés de la mà d’un vell conegut, d’algú amb qui havia construït un vincle (coneixia el seu pare, m’havia explicat que tenia dos nanos i quina era la seva feina...) i només amb això ha estat suficient com per canviar la fesomia d’aquell viatge dins del viatge. Durant l’hora escassa que separava Kars de la frontera georgiana (on s’elevava el castell) hem estat parlant de la família, dels atractius de Kars –sobretot a l’hivern, insistia-  i de la situació a Turquia, fent allò que les guies de viatge desaconsellen a tots els viatgers occidentals que trepitgen el país: parlar de política amb els locals. No he estat jo qui ha tret el tema (un xic de prudència sempre va bé) però sí qui ha anat estirant del fil i de la llengua per saber més de com vivia la gent l’autarquia d’Erdogan i com aquesta impactava sobre el dia a dia dels turcs. La valoració de tot plegat per part d’en Saïd ha estat altament negativa, sobretot pel que fa a la incapacitat del govern actual per domar la inflació, que ofega l’economia de les classes mitjanes. En Said ha estat sorprenentment molt crític i explícit amb Erdogan i no s'ha n'ha estat de res, criticant les seves polítiques socials i econòmiques a través del google translator, passant-nos el mòbil de mà en mà per anar conversant, si d’aquest tipus de comunicació es pot dir conversa. 

El trajecte fins a les portes del camí de muntanya que m’havia de dur al Castell del Diable s’enfilava carretera amunt resseguint el llac Cildir, un petit mar interior de 123 km2 que a 1.900 metres sobre el nivell del mar dota de personalitat aquell territori. La carretera anava resseguint el seu contorn envoltat de bandades d’ocells pescant a la seva riba tot sobrevolant les seves aigües braves. El paisatge era una oda als contrastos, combinant les tonalitat rogenques i ocres de les roques i els camps àrids amb la blavor elèctrica de les aigües del llac i el blanc perfumat de les aus marines. El viatge com a contrast, com la vida mateixa. Blancs i negres, alegries i tristors, miracles i desastres concentrats en un mateix instant, en un mateix polsim de temps. De nou, el viatge i la vida, agafats de la mà.  

En Said s'ha desviat de la ruta principal i ha girat a mà dreta per una carretereta a escassos dos quilòmetres de la frontera amb Geòrgia. Havíem avançat des de Kars en direcció nord i ens havíem acostat de manera sigil·losa i implacable als contorns d’un altre país. El meu sensor ha detectat una nova frontera a prop i s'ha posat en alerta, deixant caure una insinuació al respecte: massa llaminer com per no activar les llums d’emergència i començar a generar una mena d’impuls electromagnètic tot mirant de reüll aquells rètols que indicaven que -en un tres i no- res hi havia un lloc fronterer a tocar. Però m'he sabut controlar i un cop aturat el cotxe, he desactivar aquella veueta i m'he concentrat amb el que realment havia vingut a fer: descobrir les runes d’un vell castell medieval enfilat a la carena d’una frondosa vall, oblidant-me dels potents cants de sirena que arribaven fins allà .

En Said ha baixat del taxi i m'ha fet amb el cap un, som-hi: s’apuntava a l’excursió, he entès. El servei de taxi incloïa –en aquell moment ho he copsat- un servei de guia fins als peus del castell, o com a mínim una estona més de companyia. El vincle estava creat així que, perquè no? Hem recorrgut junts el camí de muntanya fins al castell, una mitja hora de passeig per un escenari preciós, amb el brogit d’un riu cabalós i profund centenars de metres més avall gratant la vall, i uns boscos frondosos a banda i banda. En Said avançava al davant i, avergonyit de la deixadesa dels seus compatriotes embrutant amb plàstics i envasos bona part del bonic camí, anava recollint la brossa per després llençar-la en un contenidor, i em deia amb el cap que no, que això no era manera de comportar-se.

En poc més de mitja hora hem arribat a les runes del castell, hem escalat unes muntanyes de pedres acumulades pel pas del temps i ens hem col·lat dins dels seus budells. Els murs que encara aguantaven dempeus després de segles i segles de vigilància atenta et permetien fer-te una idea de la seva bellesa i del seu poder defensiu, en definitiva, de la seva situació estratègica al cap de munt d’un turó, controlant visualment la frondosa vall i les altres muntanyes del nord, terra georgiana. Des d’allà dalt, balcó privilegiat sobre la natura salvatge d’aquell paratge, he gaudit d’un tast dels gloriosos i somniats castells "georgians", un dels grans actius del país veí. No, no creuaria la frontera política entre un i altre país, no podria segellar el meu passaport ni enganxar una xinxeta més al meu mapa de països visitats, però aquella incursió fins al venerat Castell del Diable m’havia donat l’oportunitat de tastar i conèixer una realitat –la dels boscos verds i preciosos, la de les runes amagades, la dels rius cabalosos que baixen alegres i sorollosos, la dels senders de muntanya i somni que pugen i fan giravoltes sobre la carena...- que en essència, formaven part de la realitat georgiana. Al cap i a la fi, les fronteres marcades pels Homes –o per les guerres o per les circumstàncies o per l’Atzar de la Història- no són més que línies dibuixades sobre un tros de paper, una línia sovint absurda que no explica la veritat: una mentida sobre la qual hem edificat imaginaris col·lectius mancats, a vegdes, de fonament i de senit comú. 

No era a Geòrgia però sentia n’havia fet un bon tast.

Hem desfet el camí –després d’un parell de fotos junts, i d’un vídeo de les majestuosos muntanyes que ens envltaven que en Said ha fet per ensenyar-li als seus fills- i hem tirat avall. De tornada, ens hem aturat en un restaurant a la vora del llac on –m’havia assegurat el meu nou amic- cuinaven el millor peix recent pescat de les profunditats de l’aigua dolça. Asseguts dos metres de l’aigua, sota un frondós arbre de fulles perennes, les menges locals han inundat la nostra taula de sabors cruixents i salats: amanida de tomàquet i cogombre, peix fregit del llac i unes patates al forn, tot deliciós. Una cervesa hagués estat la cirereta perfecta d’aquell dinar, però això era demanar massa. Hem menjat pràcticament en silenci, gaudint del moment, parlant-nos amb la mirada. Després de dinar encara he volgut remullar-me els peus per tastar l’aigua freda d’un llac que, en pocs mesos, es convertiria en una superfície blanca i gelada per on circularien turistes i locals, gaudint de la superfície congelada d’aquell mar interior. Mentre tenia els peus en remull intentava imaginar-me aquell paisatge a l’hivern però no vaig ser capaç de fer-ho. Hauria de tornar per viure-ho, sentir-ho i explicar-ho.

Hem enfilat el camí de tornada a Kars, no sense abans parar una estona a la que anomenaven la Platja del Llac, una petita zona amb aparcament i escassos metres quadrats de sorra, amb un petit espigó de roques endinsant-se dins la superfície del llac, des d’on saltar i gaudir del dia en remull. El temps però no acompanyava a fer una bany (duia el banyador, però no he gosat) així que hem passat l’estona mirant les aigües remogudes per un intens vent del nord i llençant pedretes que rebotaven infinitivament sobre la dura superfície -blava i negra- del llac. He respirat bent fort el vent d’aquell indret, content d’haver-m’hi quedat, de no haver passat de llarg, d’haver triat.

A mitja tarda en Said m'ha deixat a l’hotel, havent parat abans en un parell de llocs de carretera on venien verdures i fruites i haver carregat el taxi amb provisions. De camí a l’hotel i abans de deixar-me ens hem aturat davant de casa seva i he conegut els seus fills i la seva dona, que han sortit a recollir la compra feta. Ja coneixia tota la família.

Quan hem arribat davant de l'hotel he pagat els seus serves i li he desitjat que el pare estigués bé i que les proves a l’hospital haguessin portat bones notícies. En Said ha somrigut agraït i s'ha acomiadat de mi, no sense abans dir-me que l’endemà em recolliria per anar a l’aeroport. A l’endemà però, no vindria i hauria d'espavilar-me i improvisar amb un altre taxista. El trobaria a faltar, que voleu que us digui: els vincles ja tenen això.

El darrer vespre a Kars ha transitat suaument, i amb un punt d’enyorança. No era tristor (els viatges comencen i acaben, és llei de vida) però sí que m’acompanyava certa sensació de diumenge-per-la tarda, quan les llums del cap de setmana es van apagant i la setmana laboral es presenta davant teu, inhòspita i implacable. Les llums del viatge entre Sofia i Kars s’apagaven, certament, i una mena de melangia m’ha acompanyat aquestes darreres hores: havia estat feliç, gaudint de la llibertat i la descoberta dels millors dels viatges i ja ho començava a enyorar.