13- Mil kilòmetres de tren

 

Dogu Express: 1000 kilòmetres i 27 hores dins del tren, fent un recorregut físic -però també mental- de gran intensitat. El viatge, d’Ankara a Kars, ha estat un viatge a través de velles sensacions, de camins traçats, d’emocions amagades. De records sepultats sota mantes d’hivern plenes de renúncies, plenes d’altres vides. Un viatge al passat i una projecció cap al futur.

Durant les vist-i-set hores del viatge he sentit a la pell cada kilòmetre superat, cada minut transcorregut. Dins del comboi, el temps sembla que s’aturi provocant una mena de bucle temporal que genera la falsa –però dolça- sensació d’eternitat. És com si allà dins les busques giressin al voltant d’un rellotge amb forma d’infinit o com si, tot d’una, els diminuts granets de sorra del Rellotge de Sorra anessin en doble direcció –amunt i avall- i mai s’acabés de buidar cap de les grans cavitats que marquen el pas del temps. I el temps no passa i s’atura i es congela en un fotograma etern.

El Dogu, ara i aquí, ha estat un viatge dins d’una càpsula temporal, dins d’un forat negre vital ple de colors, un viatge sensorial en alta resolució que ha circulat per les vies de l’emoció, oblidant els passos a nivell de la raó, deixant-se portar per un paisatge canviant i per una vida que comença quan les portes del tren es tanquen, sona el xiulet i el comboi salpa i, que acaba, mor, desapareix i deixa només un record bonic, quan el tren arriba a les platges de l’estació de destí. 

Un capítol vital intens dins d’un comboi que creua Turquia. Un viatge dins del viatge. Una vida dins d’una altra vida.

El tren és relativament petit i només compta amb cinc vagons capdavanters amb butaques, un vagó restaurant i un setè vagó, a la cua, amb compartiments de quatre amb lliteres. Jo viatjo en aquest setè vagó, compartint camerot amb dos joves turcs sorruts que no donen cap mena de joc i no juguen la partida del descobriment, de l’interès, de l’exploració. Res a dir. De fet, no intercanviem pràcticament ni una paraula durant el trajecte. Al compartiment del costat però –les veïnes del replà-  s’han trobat quatre noies que viatgen cap a Geòrgia passant per Kars (dues alemanyes i dues franceses) amb qui compartiré trajecte, xerrera i alguna confidència: sóc, de llarg, l’avi del grup i això sempre dona joc.

El tren s’ha posat en marxa puntualment uns minuts abans de les sis de la tarda i les primeres tres hores han estat una deliciosa presa de contacte amb la realitat del tren. De la mateixa manera que quan arribes a una nova ciutat -a una nova vida- surts a conèixer el barri, saludes els veïns, prens consciència de quines són les regles del joc del territori i comences a familiaritzar-te amb l’entorn, agafant les mides del nou mon -tocant les seves costures amb els dits, coneixent les seves fronteres-, durant aquestes primeres tres hores he fet una molt bona aproximació a la nova realitat: he fet els primers contactes amb l’autoritat (revisors amb mostatxo), amb els agents clau (encarregats del vagó restaurant), amb els veïns de tota la vida (turcs i turques tornant a casa o de visita a algun familiar que viu lluny) i amb nouvinguts com jo. Amb aquests primers contactes discrets he estat capaç de dibuixar un mapa mental d’on soc i de qui son els meus nous companys de viatge. Han estat ràtzies controlades i ben planificades per aconseguir un equilibri perfecte entre, d’una banda, el gaudi solitari i onanista de les primeres hores de tren i de vent a la cara i, de l’altra, la construcció de ponts amb altres il·lustres viatgers per teixir un viatge on hi apareguin connexions, aprenentatges i algun somriure.

En aquest interval de tres hores –capítol primer de la nova vida- i just abans de sopar alguna cosa, m’he assegut al vagó restaurant en un seient al costat de la finestra que mirava l’oest i he escrit una estona al ritme que marcava el tren, escoltant la seva sintonia harmònica, la seva base atàvica de greus i aguts, de xiscles i cruixits, de contrabaix implacable. Fora, el sol jugava a fet i amagar entre els petits turons que anàvem deixant enrere i s’amagava o treia el cap en funció dels revolts del comboi. Les llums anaven canviant, el tren circulava direcció Orient i les lletres i les paraules d’aquest blog fluïen a un ritme endimoniat, com si s’ajuntessin elles soles en una mena de ballet anàrquic i harmònic al mateix temps, com si haguessin agafat vida pròpia. Com si lideressin una revolució. Com si celebressin l’adveniment de la República. Les lletres, el tren i el sol morint dramàticament darrera les muntanyes que un dia van aixoplugar les ruïnes de l’Imperi Otomà. Què més puc desitjar?   

A la taula dels costat, mentrestant, les quatre noies sopaven plegades i feien un primer i exitós contacte amb el responsable del vagó menjador, una nano de només 23 anys amb moltes ganes de divertir-se, de passar-ho bé i de practicar el seu escassíssim anglès amb aquelles quatre noies occidentals. El nano –escolto- els promet que quan acabin els torns de sopar hi haurà “party & music” i la promesa corre com la pólvora entre les taules del vagó restaurant, centre neuràlgic del barri, l’àgora on tot passa, la plaça del poble. Festa? Music? He pensat que era una manera de parlar, una mena d’invitació a no anar dormir d’hora i poder “fer tren”, però estava completament equivocat: a quarts d’onze ha començat la festa.

Quan els comensals s’han anat retirant desplaçant-se cap als barris dormitori dels afores (vagons del u al cinc), el vagó restaurant ha mutat la seva naturalesa i ha deixat de ser la plaça del mercat per disfressar-se de Zona Hermètica, aquell barri on es concentra una suculenta oferta d’oci nocturn per als més canalles, per aquells que no volen anar a dormir, per aquells que busquen gresca i xerinola. O companyia. Allí s’hi ha concentrat la flor i nata d’aquell nou assentament humà en moviment, Brigadoon sobre rodes, cuca de llum creuant la nit. Allí s’hi han reunit durant la nit abans que el tren, com un cuc de seda, muti la seva pell i mori a l’endemà, aixecant el vol. En Hakim –el nano jove responsable del vagó restaurant- ha agafat les regnes de la situació, transformant-se en mestre de cerimònies, animador sociocultural, barman, discjockey i amo i senyor de la Nit. El seu somriure etern i les ganes de divertir-se han contagiat tota la parròquia, un conjunt eclèctic de personatges que només la Nit es capaç d’ajuntar en un mateix espai-temps: hi érem l’ajudant de cuina –un home de pell marcada, ulleres gruixudes, prim i esprimatxat, amb cara de bona persona-; dues noies turques ben joves –una amb una samarreta escotada i una faldilla molt petita i l’altra, de faccions angelicals, tapada i amb un amb mocador al cap-; el conjunt de revisors de tren fent gresca– quatre homes sorruts, de bigoti gruixut i expressió dura al rostre malgrat els seus ulls de mel, ataviats tots ells amb l’uniforme corporatiu-; el cap dels revisors –“Direktor” ens ha explicat amb un anglès ínfim i molta gràcia-; dues senyores locals amb molta marxa i ganes de riure i, al fons, allunyat de la festa però plenament integrat en la dinàmica, un home molt gran, sol, amb la pell arrugada pel sol i la vida, que s’ho mirava tot des de la distància amb un rictus a mig camí entre la nostàlgia i la curiositat. Hi érem també els cinc bàrbars d’Occident (alemanyes, franceses i catalans), centre d’atenció de la vetllada.

I la música ha començat. Un mòbil i un altaveu portàtil són l’equip de so del local i la pista de ball, l’estret passadís del vagó restaurant entre taula i taula. Sona música turca i els autòctons s’hi posen de seguida, traient a ballar les mosses: ballen de manera tradicional, una mena de ball en línia que avança lateralment amb tots els participants de la ballaruca agafats de les mans pel dit petit. El moviment dels peus –endavant, creuat per darrera, punteta i endavant de nou, una mena de sardana- permet moure’s amunt i avall lateralment per l’estret passadís del tren amb naturalitat. El ritme de la música puja i els so s’amplifica. Les noies occidentals xalen. Un dels turcs agafa un drap de cuina vell i el fa servir de mocador que el primer de la fila (amb la mà que té lliure) va movent al ritme la sintonia. La filera de dansaires es va fent gran i va movent-se a dreta i esquerra mentre avancem cap a l’Orient. Jo m’ho miro des de la barrera (el meu sentit del ridícul augmenta de manera exponencial si parlem de ballar) i gaudeixo de l’espectacle i dels riures i també de la sensualitat d’un ball tradicional amb molt de ritme (no és ni salsa, ni cúmbia, ni sardana i ho és tot al mateix temps) que admet a tothom i que posa la millor banda sonora per un viatge que quedarà gravat per sempre. L’harmonia intercultural d’aquell reguitzell d’éssers humans ballant en plena matinada turca direcció als Regnes Històrics d’Orient faria les delícies de l’esquerra més progressista: a mi personalment em fa feliç viure-ho amb la intensitat que es mereix l’ocasió.

Val a dir que no ha faltat alguna cançó més actual (ha sonat Shakira) per lluïment de les noies de llunyà Oest. Durant tota la festa en Hakim ha estat espectacular, fent tàndem amb un dels revisors, que gaudia com un camell liderant el ball i demostrant les seves dots de ballarí entusiasta: es notava que disfrutava, fent-ho des de la autenticitat més radical, fent allò que volia fer i estant on volia estar. No és aquest el secret de la felicitat?

Potser era la una de la matinada que s’han obert les llums, han punxat la lenta i hem anat a dormir. He entrat al meu compartiment fosc on dormien els meus acompanyants i m’he estirat a la llitera de baix, mirant la finestra, una gran obertura a l’exterior que m’oferia un espectacle sublim, amb la lluna plena il·luminant les muntanyes i els camps que el tren recorria. El so del tren, cançó de bressol, m’ha anat adormint plàcidament, malgrat m’hagués volgut quedar la nit sencera mirant per la finestra. Ha estat en el moment de tancar els ulls i deixar-me portar pel moviment suau del tren quan una punxada de felicitat m’ha recorregut el cos, dibuixant un somriure. Feliç, m’he adormit sense ser conscient que traspassava la línia que separa la vigília del son més profund.

I el tren, orgullós, ha seguit apuntant cap a l’Est amb determinació i tossuderia durant tota la nit.