8- Les calderes de Pere Botero

La trobada ha estat al vespre, mentre el sol queia darrera les Mesquites encenent les seves cúpules i els seus imponents i altius minarets. Jo creuava el Pont de Gàlata, que uneix les dues ribes europees d’Istambul separades per la Banya d’Or. La meva intenció era visitar el famós barri de Gàlata, la zona més europea de la ciutat, sopar alguna cosa i gaudir de la primera nit a Istanbul. En aquest barri, presidit per la fotogènica Torre de Gàlata, van ser autoritzats a viure els mercaders venecians i genovesos i els ciutadans jueus expulsats del centre de la gran ciutat quan el temible exercir turc es va fer seva Constantinopla, li v canviar el nom i va donar l’estocada de mort a l’Imperi Romà d’Orient. Amb aquest permís especial els occidentals que hi vicien van poder romandre-hi uns anys, convertint Gàlata en un lloc de trobada interracial i intercultural que segur que faria les delícies dels postmoderns d’avui en dia. Segles després, malgrat ha canviat tot molt, hi ha una part del barri que encara destil·la aquesta barreja.

Així era doncs que, en ple capvespre, anava jo cap a Gàlata per tancar el primer dia intens a Istanbul. Hi anava amb el cos descansat i l’esperit ple com un ou d’energia positiva, circumstància que l’àngel caigut, representant de Mal a la terra turca, sabria aprofitar al seu favor com passa amb l’ancestral Aikido, l‘art marcial que permet tombar el teu adversari aprofitant–se justament de la seva força.

Val a dir que l’esperit venia amb superàvit gràcies a la passejada inspiradora d’aquella mateixa tarda tot sortint de l’hotel, després de la migdiada. L’objectiu havia estat apropar-se al complex religiós més famós i turístic de la ciutat, a vint-i-cinc minuts d’on era l’apartament, per trobar-me amb la Gran Mesquita de Santa Sofia, la Mesquita Blava, l’Obelisc de Teodosi i el Palau de l’Emir, un “quatre per un” concentrat en un mateix espai majestuós al qual hi arribaria perdent-me per carrerons que demanaven a crits un vagareig sense pretensions. Aquest nucli monumental és, cal reconèixer-ho, un conjunt arquitectònic espectacular que pot competir perfectament amb Paris com a centre del mon de la Bellesa. Dit això, i sense ànim de discutir ni regatejar cap elogi –cap ni un- al seu esplendor, cal reconèixer també que la seva Bellesa m’ha deixat una mica fred, de tan perfecta, de tan majestuosa i de tan absolutament rígida, pura i immaculada. I és que des del meu punt de vista, la bellesa, per commoure’t, no vol puresa sinó imperfeccions i barreja: la bellesa que t’atrapa i et deixa paralitzat, la que et clava aquella daga punxeguda al cor i et deixa per sempre més una cicatriu que no es cura és aquella bellesa que combina de manera perfecte la bogeria i la cordura, la imperfecció i la puresa, la raó i la rauxa. El miracle i el desastre.

Un cop vist i gaudit, i observant que anava omplint el dipòsit d’energia amb tanta bellesa, he enfilat -amb una nova panotxa sota el braç- un passeig fins al Bòsfor a través dels jardins exteriors al Palau de l’Emir, una fortificació immensa ubicada en un dels extrems marítims de la ciutat i que passa la mà per la cara en quant a glamour, riquesa i esplendor a la Torre de Londres i a les quatre joies de merda que acumula la Reina d’Anglaterra. Al costat del senyor Emir, aquesta dona i el seu imperi eren uns simples aficionats.

El passeig pel jardí del Palau Topkapi ha estat un bàlsam contra la calor i m’ha dut fins a una de les puntes que sobresurten del complex mapa d’Istambul, allà on el Bòsfor comença a construir la Banya d’Or i el vent bufa de valent i necessites posar-te un jersei, que fot rasca. Un cop he gaudit de les vistes de l’estret –més bellesa i energia acumulada- he enfilat el Pont de Gàlata, que surt uns centenars de metres més enllà. I mentre el creuava, llum de capvespre, ha aparegut ell: el dimoni. Òbviament no he sabut que era ell fins a unes hores després. Si esteu mínimament al dia de la tradició bíblica sabreu que el personatge –l’antiheroi de la Història de la Bíblia- és força conegut per les seves dots de camuflatge, competint amb versatilitat amb el gran i camaleònic Mortadelo de l‘immortal Ibañez. Aquest vespre anava caracteritzat d’un individuo de sexe masculí, d’origen àrab i nacionalitat saudí que fregava la seixantena i que utilitzava com a fórmula de comunicació interpersonal un anglès difícil de seguir. No sé encara com s’ho ha fet venir per iniciar una conversa amb mi enmig del Pont però el cas és que jo, que he vingut predisposat a no estar tota l’estona dins la closca, li he donat corda. Mentre iniciàvem la conversa hem convingut que anàvem cap a la mateixa direcció i hem seguit caminant i xerrant plegats, direcció a Gàlata. De seguida ha començat un monòleg –amanit d’alguna pregunta per seguir garlant- que s’ha perllongat durant una horeta de caminada pel barri a través de la Istikial Cadessi, el carrer més famós d’Istambul i una de les avingudes per practicar el shopping més bèsties de tot el mon.

L’home de seguida m’ha explicat quins eren els pilars de la seva vida -la feina i la família- per tot seguit fer-me un retrat demolidor de la raça humana, descrivint-la com una espècie perduda, a la deriva, atrapada en el pou de la mentida, l’engany i la hipocresia, una Humanitat Perduda i Atrapada que, val a dir, Ell representava amb orgull. De manera resumida tres han estat els eixos vertebradors del seu panegíric: en primer lloc, llarga glòria al capital, al poder dels diners, a la corrupció i al blanqueig, un discurs que ha vingut amanit amb la lògica vanalització de la pobresa. De segon plat, l’elogi desmesurat del matrimoni com a pilar social des del qual construir una vida de mentides on l’únic important són les aparences i passar amb bona nota el control efectuat per la vigilància social de la comunitat. I de postres, un cant a l’Hedonisme, a lliurar-se en cos i ànima (sobretot parlava del cos) als plaers, sense cap fre ni sense límits, passant per sobre de tot i de tothom, un cant a l’egoisme desbocat, al sexe amb transferència bancària i al poder dels homes vers les dones. Com podeu apreciar, a més de dimoni també reunia les qualitats d’un bon fill de puta. En ell, ara ho veig, no hi havia ni rastre de bondat. Ni rastre d’empatia. Ni misericòrdia. Cap rastre d’humanitat. I tot això m’ho anava explicant mentre sortejàvem milers de persones per segon al llarg de l’avinguda Istikial i seguíem avançant. I jo l’escoltava i ell em deia, de manera convincent, que la seva vida era un camí feliç gràcies als diners, a la seva posició social, a la hipocresia necessària i a la capacitat per comprar qualsevol cosa, fins i tot l’amor, sigui i quan sigui.

 -          És una bona proposta de vida, no et sembla, myfriend? - m’ha dit, temptant-me.

Jo, sincerament, reconec que no he estat a l’alçada a l’hora de rebatre els seus arguments. Si això hagués estat un debat televisat les enquestes dirien clarament que ell hauria estat el guanyador, i si es tractés d’un combat de boxa, m’hagués guanyat per K.O ja al segon assalt. Però no ho era: érem a Istambul, gaudint d’un capvespre de vacances sense més pretensió (no pretenguis!) que està obert i receptiu al que veus al teu voltant. Fins i tot quan el que veus -el que se t’acosta tot remanant la cua i amagant les banyes, és un àngel caigut. Tot i la meva manca de reflexes, he de confessar que quan portàvem tres quarts d’hora amb el monòleg i aquest no avançava, he començat a desconnectar, tan poc interessat en els detalls de la seva vida de compungida contenció en la seva ciutat d’origen, on el seu comportament contrari a les convencions socials repercutiria molt negativament sobre les possibilitats de casar-se de les seves filles; com en les explicacions de com i quan transgredia i s’ho passava tot pel forro de la sabata quan escapava del niu. I quan estava a punt d’acomiadar-me d’ell i dir-li tant de gust senyor Belzebú, un plaer, i seguir gaudint de la passejada tot agraint-li la conversa, Ell m’ha tibat de la màniga i se m’han emportat escales avall, cap a l’entrada d’un local soterrani amb llums vermelles, música ambient i unes dones que fumaven. 

En un tres i no res m’he trobat atrapat a la teranyina de la màfia turca que mou els locals d’alterne on l’alcohol, les dogues sintètiques i el sexe de talonari estan permesos. He fet una ràpida llambregada a la gola de llop i a les seves sortides d’emergència i he vist clarament que no hi havia més remei que jugar la partida. Resignat davant dels esdeveniments i expectant sobre quin seria el proper moviment, hem demanat un whisky amb gel i un raiki i hem continuat la conversa, ara sí envoltats de calderes fumejant, cambrers amb cua i banyes vermelles i un porter a l’entrada amb cara de mala hòstia. He provat el raiki, he menjat formatge del bo i hem convidat unes mosses a vi. La temperatura a poc a poc ha anat creixent i creixent i mentre les fumeroles de sofre s’elevaven per sobre els nostres caps he pogut veure per fi el rostre del meu acompanyant, ara ja sense la màscara, sense la disfressa: tenia banyes vermelles i petites, cua llarga acabada en punxa, una forca afilada i una capa grana que li arrossegava pel terra del local. Aleshores ho he vist clar: allà dins tot era mentida i res era el que semblava. Tot era fake. Tot era de cartró pedra. El menjar i el beure, el senyor àrab, els cambres de paper maché i el seu jefe rondinaire. També eren de mentida les dones que fumaven. Quin fresc més bèstia de la realitat i quina plasmació més crua de tot el que l’home m’havia anat relatant. De fet, molt hàbilment, com si fos un narrador omnipresent l’àrab de panxa prominent i alopècia en fase inicial m’havia anat avançant, fil per randa, tot el que em trobaria allà dins.

Passada una bona estona i vist el poc interès que hi havia en allargar la festa i pagar la factura, els actors s’han anat retirant, les actrius han desaparegut i l’escenari l’han recollit els tramoistes de guàrdia i he estat convidat amablement a sortir del local previ abonament d’una factura desorbitada, que he pagat gustosament només per les ganes de marxar d’aquell cau i tornar a la superfície, cercar les vies del tren i avançar per un camí que, ja mai més, m’ha de conduir a viure des de la mentida i les mitges veritats. El camí està marcat: només allò ue és de veritat val la pena viure-ho..

He tornat mig derrotat cap a casa, maldant per la meva poca cintura i pel fet de no haver vist venir res de res, deixant-me arrossegar pel cant de les sirenes i les temptacions encarnades en un il·lustre viatger que, de manera aparentment casual, coincideix en un ciutat estrangera i et convida a conversar de la Vida i de la Mort, de la Veritat i de la Mentida. Potser, malgrat tot i treuré algun aprenentatge ja que el fet de veure-ho i sentir-ho de tant a prop segur que ha estat una bona manera de confirmar del cert, quina és la via per on vull que circuli el meu tren.