L’avió
s’enlaire apuntant el morro cap a l’est. L’Orient m’espera, de nou.
Aquest cop
serà només una setmana d’escapada oriental, vuit dies intensos de tren entre
Bulgària i la frontera oriental de Turquia, un trajecte de 2.000 km. resseguint
les terres de la vella Tràcia i entrant de ple en les àrides estepes de
l’Imperi Otomà. El viatge comença a Sòfia i acaba a Kars, l’antiga capital del
regne d’Armènia, a les portes de les mil i una nits.
A les portes doncs de la
petita Armènia i del seu passat cristià convuls. A les portes de la preciosa
Geòrgia, destí somiat. A les portes de la riba de la Mar Negra, mítica taca
blava als nostres mapes de geografia d’EGB i no gens lluny d’un altre mite, el
Mar Caspi, el llac més gran de la Terra que banya Bakú i les costes de
l’Azerbayan d’un blau intens. Arribaré a Kars i em quedaré també a les portes
dels dos regnes mesopotàmics: a tocar de l’Iran (Tabriz serà només a cinc hores
en cotxe) i de l’Irak que -no et pensis- només quedarà mica més enllà. I a la
vegada em quedaré a tocar de les faldes del mític Mont Ararat, on Noé va perdre
les espardenyes i va embarrancar la seva nau espacial plena de bestioles.
Un viatge a
les portes de tot. Em quedaré -ho sé- amb la mel en els llavis.
En tindré
prou? O serà com l’etapa pròleg del Tour, aquella que serveix per obrir boca i
situar els participants al punt de sortida de veritat, però de la que ningú en
parla i ningú recorda? O aconseguiré que sigui l’etapa reina? Tot depèn de mi.
Serà una
setmana de recorregut pausat, a ritme de tren, per gaudir de la gent i del
paisatge i del vent a la cara, i amb la sana intenció de caminar molts kilòmetres
i veure passar el temps amb la parsimònia que ho fa quan es mesura amb un d’aquells
rellotges de sorra grans, mandrosos i porosos, que va deixant anar granets de
manera delicada i que fan que el minuts siguin hores. Deixar-se anar per entre les
costures orientals de la vella Europa amb la sorra enganxada a les sabates, aquesta
és la idea. Parar el motor. Fer que aquest viatge cap al cor del Vell
Testament, cap als orígens de la humanitat, cap a terres ignotes que ressonen
com a cants de sirena als oïdes dels viatgers enganxats als mites i als atles
antics, es mogui al ritme que el propi viatge vulgui, sense prémer ni l’accelerador
ni el fre. Veurem com surt.
Comentarios
Publicar un comentario