10- Els atles antics

El tercer i últim dia a Istanbul l’he plantejat com un petit homenatge als atles i mapes de geografia que remenava de petit tot resseguint les seves siluetes amb el dit índex de la mà dreta i somniant un dia en poder trepitjar aquells indrets. Després la vida et va posant a lloc gràcies a les teves decisions conscients i inconscients, i acabes anant-hi o no, acabes complint els teus somnis o guardant-los en un calaix. Avui era un dia per complir-ne un i aquest homenatge tenia nom i cognoms: Mar de Màrmara.

No era encara migdia i em trobava davant d’una enorme massa esfèrica d’aigua salada i calmada, de tonalitats verdes i blaves. Assegut sobre unes roques planes, i a menys de dos metres de l’aigua que xapotejava tranquil·la, podia veure més d’una vintena de grans vaixells feinejant a l’horitzó, enormes construccions navals –magatzems flotants- que transportaven contenidors o que tornaven ja buits del seu destí. D’altres tenien l’aspecte de grans petrolers o de vaixells cisterna transportant gas o d’altres substàncies inflamables. Les seves siluetes negres, vermelles i marrons contrastaven amb el blau brillant de l’aigua, que ballava al ritme de les guspires de sol. Uns nens jugaven a pilota dins de l’aigua i una pare ajudava la seva filla a posar-se el flotador tot procurant que la nena no rellisqués mentre avançava per les roques plenes d’algues verdoses. La línia de l’horitzó dibuixava una sensació còncava i els núvols blancs dalt del cel, testimonials, donaven un toc de color, com si fossin encenalls de sucre o bombolles de cotó fluix. Era davant del Mar de Màrmara.

El Mar de Màrmara era un d’aquells indrets mítics que tacaven de blau els mapes físics de geografia que utilitzàvem a classe i que anàvem a comprar a la papereria de la cantonada de casa els pares. Eren els mapes que et mostraven les serralades i els rius, els mars i els llacs, les badies, els caps i els estres i la resta d’accidents geogràfics repartits per les diferents geografies del mon. Eren mapes que, d’entrada, em desconcertaven força ja que no tenien pintades ni dibuixades les línies divisòries dels països, l’administració política del territori. Amb el temps, malgrat seguir gaudint d’aprendre sobre els països i les seves fronteres, sobre les seves capitals, les seves banderes i les seves circumstàncies, he anat valorant més i més aquells mapes físics de la infància, que no pintaven de diferents colors el territoris sinó que els unien sota un mateix prisma, sense games cromàtiques ni distincions. De fet, quan de més gran has tingut la sort de fer alguna volta per aquest bonic Planeta te n’adones de com d’absurdes són, sovint, les fronteres administratives i polítiques i com aquestes construeixen a vegades tanques al mig del bosc, barreres al mig del mar, metralletes i torres de control al bell mig d’un prat. La mà de l’Home, tergiversant la geografia, forçant-la...

En tot cas, recordo molt bé com, en aquells mapes físics i també en aquells atles antics que corrien per casa, rebregats de tan fullejar-los, el Mar de Màrmara era una taca blava rodoneta, de circumferència gaire bé perfecte que, al resseguir-la amb el meu dit índex, m'imaginava plena de peixos de fantasia, de naus amb remers forçuts i de tifons huracanats. Mar de Màrmara equivalia aleshores a un indret desconegut, ple de misteris; a un espai dual, amb dues ànimes (un mar que era un llac i un llac que era un mar). Ara el tenia al davant i estava apunt de fotre’m el millor bany en temps, per les ganes, per la calor i perquè era -de totes totes- un regal i un homenatge a aquell nen que somniava despert. Abans d’entrar-hi he tornat a mirar cap a la línia de l’horitzó direcció sud i he forçat la vista a veure si endevinava les costes meridionals de Turquia a l’altra banda, o fins i tot el mític estret de Dardanelos, que connecta amb el Mar Egeu i el Mediterani. No es veien, però s’intuïen. M’he tocat el dit índex de la mà dreta, aquell que resseguia els contorns dels atles de petit i he connectat amb aquella emoció, amb aquells anys on viatjar era només un somni, un desig.

Jo era allà davant del mar perquè el tercer dia d’Istanbul l’he plantejat completament diferent a la resta i ha sortit rodó. Quin ha estat el plantejament? Doncs platja, sol i vacances d’estiu. Així que m’he muntat el meu particular dia de platja a Turquia apropant-me a Florya, a menys de deu kilòmetres de la metròpolis amb un tren de rodalies, la renfe turca que dona servei a l’àrea metropolitana i que en direcció oest des de la capital va resseguint amb cura la costa nord del Mar de Màrmara i et deixa a tocar de les zones de bany.  

Abans d’arribar a l’instant en el qual estava apunt de tirar-me a l’aigua, he gaudit del meu esmorzar cent per cent turc a Istanbul, assaborint un turkish coffe i una mena de pasta de full salada en un establiment ubicat a la cantonada d'un carrer de tràfic infernal, no massa lluny de l’apartament. El local tenia taules dins però jo he preferit prendre possessió d’una d’aquelles tauletes petites al mig del carrer, tauletes que no fan ni tres pams d’alçada i que tenen davant per davant un petit tamboret de vímet on la gent esmorza, pren el té o passa el dia observant el ritme de la ciutat. Ha estat el millor esmorzar fins ara i m’ha fet sentir com un habitant més d’aquesta metròpoli: el dia començava bé.

Per fi, havia arribat el moment. He entrat al Mar de Màrmara procurant no relliscar amb les roques plenes d’algues. Quin gust. L’aigua estava calenta i quieta i tenia una tonalitat a mig camí entre el verd i el blau. M’hi he submergit tot, gaudint de la sensació d’ingravidesa que el mar t’ofereix. Dins l’aigua, per un instant, certa sensació de llibertat, de que tot és possible, de que tot està per fer. El bany ha estat increïblement guaridor respecte la calor, respecte el cansament acumulat i respecte les males energies, si encara en romania alguna. Guaridor i alliberador, sobretot per la sensació de contrast amb la pressió asfixiant d’Istanbul i la força de la seva riera.

Mentre em capbussava he recordat que, només mitja hora enrere el meu bany turc havia estat penjant d’un fil. I és que per un instant he pensat que no em podria banyar: quan he arribat a la platja baixant per una avinguda deserta des del tren, he vist com la zona de bany -una platja de sorra que plàcidament s’estenia davant dels meus ulls- estava tancada, clausurada i envoltada per una gran tanca que n’impedia el pas. A la tanca de ferro hi penjaven tot de rètols en turc advertint de ves a saber què. I he pensat, hòstia, m’he quedat sense bany? Per sort, no he entrat en pànic ni he pres cap decisió precipitada -tipus tornar pel camí on havia vingut i agafar el ten de tornada amb la cua entre les cames- i he premut les dents i m’he dit: jo avui em banyo. I punt. Així que he decidit caminar una mica més per la zona arborada tocant al mar per obrir la ment i pensar en alternatives i les alternatives han vingut a trobar-me. A la vida passa sovint aquest mecanisme invers: quan més busques i t’encaparres, menys trobes; i quan deixes de buscar, les coses venen a trobar-te: resulta que una mica més endavant la sorra acabava i començaven les roques, que s’estenien passeig marítim enllà, i davant de les roques, a l’aigua, he vist gent banyant-se. Sí, la platja de sorra estava tancada per les autoritats però la gent s’havia buscat la vida accedint al mar des de les roques. Avui em banyo, he pensat feliç.

Dia de platja. Durum i cocacola. Segon bany seguit d’un tercer. Assecar-se a les roques. Sol, vaixells i somnis complerts. Quin gust.

Quan ja portava més de dues hores de sol, sense ombrel·la ni crema solar, he hagut de prendre una decisió. I l’he pres: no tornaria encara a la ciutat sinó que continuaria passejant pel litoral, potser fins a la següent parada, vés a saber, i així allargaria el meu dia de platja. M’he eixugat al sol, m’he canviat el banyador mullat, m’he posat música als oïdes, he carregat la motxilla i he surfejat pel passeig marítim sota una canícula bestial, essent feliç com un anís. He anat resseguint el contorn nord del Mar de Màrmara, meravellat pel tràfic de vaixells entre Àsia i Europa. D’alguna manera, aquesta massa marina que uneix els dos mons viu la intensitat comercial que la mítica Ruta de la Seda vivia, segles enrere, fent de pont entre ambdós continents. És sense dubte, el Màrmara, un punt estratègic clau del comerç mundial, una mena de sala d’espera immensa, blava i verda, dels qui porten mercaderies, petroli i somnis d’un costat a l’altre del mirall, substituint les antigues caravanes de camells i colors per mercants i petrolers de grans dimensions.

Caminant pel litoral un parell de kilòmetres enllà he ensopegat amb una platja de sorra inesperada plena de famílies al sol, dones amb burka i joves fent gresca. Malgrat que ja m’havia canviat i anava sec, no he dubtat ni un sol instant en tornar a posar-me el banyador mullat i fer una estona més de platja, aquest cop sobre la sorra. La calor que portava dins, crepitant per tots els pors de la meva pell, ha exhalat un sospir de satisfacció, una mena d’orgasme diví quan m’he tornat a submergir. Bestial. Com molen els dies de platja a l’estiu. Després d’aquest darrer bany, he caminat un parell de kilòmetres més fins a l’estació del tren de rodalies més propera, m’he comprat un gelat i he tornat com nou a Istanbul: volia aprofitar la darrera tarda abans de marxar a l’endemà