11 - La plaça del mercat del Mon

La darrera tarda d’Istanbul, tarda de comiat, ha estat un espai ideal per confirmar les primeres sensacions que vaig tenir amb la ciutat, només arribar. Gaire bé setanta-dues hores després de posar els peus a la seva estació d’autobusos provinent de Sòfia, estava en disposició d’afirmar que la ciutat i jo, la vella Constantinopla i jo, havíem fet un camí plegats, ens havíem vist les costures, ens havíem buscat les pessigolles i, finalment, ens havem posat d’acord: la nostra relació tenia futur.

 He aprofitat que el tren de rodalies des de la platja tenia una parada al vell mig de la ciutat -no massa lluny de la zona del port i del Bòfor- i he baixat allà amb l’objectiu d’anar pujant el turó pels carrers adjacents al Gran Bazaar i creuar el nucli de la ciutat fins a l’apartament, que està just a l’altra banda de la carena en un carrer mirant al Màrmara. Una pujada i baixada que m’ha anat molt bé per fer balanç. I posats a fer balanç, la primera idea que em ve al cap quan penso amb Istanbul és que aquesta ciutat pot perfectament defensar el títol de “ciutat de ciutats”. A Istanbul hi trobes l’ànima d’altres urbs de contrades llunyanes concentrada en els seus carrers, en la seva gent. Així en calent, amb la intensitat de la ciutat enganxada a la pell -i amb el risc de ser poc objectiu- afirmaria ara, sense por a equivocar-me, que cap ciutat al mon reuneix en un sol espai tantes ciutats alhora.

 Istanbul és Lisboa, amb el seu tramvia antic creuant la ciutat i les seves pendents pronunciades. Istanbul és Nova York, la ciutat que no dorm mai, infectada de taxis grocs. Istanbul és la Meca, amb les Mesquites més imponents del Planeta. Istanbul és també Paris, amb obeliscs i places i jardins per emmarcar. És Venècia amb els seus vaporettos constants entre Àsia i Europa, autobusos urbans per anar a treballar o al mercat. Istambul és Calcuta a hora punta, farcida de gent i amb els gats deambulant lliurement pel cas urbà –com vaques sagrades- fent-se seves les places i els carrers, els hotels i les botigues de queviures. Istanbul és sobretot Napoli, amb el seu tràfic caòtic, les seves motos entre la gent, els cartrons embrutant les avingudes després d’un dia de mercat. I tantes altres. Istanbul és Valparaiso, amb les seves casetes de colors pintades amb delicadesa; és Niça amb els seus palaus a la riba del mar; és Viena amb els seus tramvies moderns. Istanbul és tot això, és totes elles...però cap d’elles pot arribar a ser Istambul.

He fet alguna compra mínima mentre pujava la ciutat entre milers de botigues (un imant per la nevera, una samarreta del Galatasaray,...). L’espai sobrer en el meu equipatge està força limitat i les meves compres han de controlar-se. I creieu-me que no és fàcil. En cap lloc del mon he vist jo tanta superfície urbana dedicada al mercat de carrer. De fet, si aquest bonic Planeta que entre tots ens estem carregant fos una única ciutat, la plaça del mercat d’aquesta urbs planetària i imaginària seria Istambul. No hi ha cap dubte. La seva candidatura s’ho emportaria de carrer. Altres indrets del mon, si us plau, absteniu-vos de, ni tan sols, tractar de fer-li ombra.

Després de les compres, he anat arribant cap a l’apartament. Abans de ser-hi he comprat una capsa de baklava de mel per xupar-se els dits. Els agrada el dolç, a aquesta gent! Cada dos per tres trobes botigues de pastissos de dos pams d’alçada, galetes i delícies turques, decorat tot amb colors i sabors que engreixen només mirar-los. Un plaer pels sentits.

A l’apartament, m’he fet una dutxa per treure’m l sal del mar, he escrit una mica i he decidit sortir a fer una darrera volta pel barri, gaudir de la darrera nit de la ciutat i comprar-me alguna cosa per sopar a “casa” (olives, formatge, una furtiva llauna de cervesa i una mica de pa). Final de festa en la intimitat del meu apartament amb vistes al Màrmara, en contacte directe amb l’ombra que finalment he trobat pels carrers de la mítica Constatinopla.

Demà, tren.