12- Dogu Express, via 1.

 

Tot viatge té un sentit. Un perquè. Tot viatge té un objectiu, una meta. Un desig. El viatge d’aquest estiuet estrany i enyorat és el tren d’Ankara a Kars, el Dogu Express, un trajecte que et transporta des de la capital política i administrativa del país fins a l’extrem oriental de Turquia, a tocar de les fronteres amb Armènia i Geòrgia i no massa lluny de l’Iran. Un viatge en el temps i en l’espai.   

El Dogu Express, certament, no té ni l’anomenada ni el prestigi ni el catxé d’altres famosíssimes línies ferroviàries del mon però, n’estic convençut, comença a agafar certa anomenada entre els bojos del trens que vivim a la vella Europa. I és així perquè combina alguns dels trets essencials que el fan força atractiu a aquesta mena de fanàtics personatges que deambulen per les estacions de tren del Planeta fent-se fotos davant màquines de locomotores, vies i vagons i escrivint blogs insofribles lloant les virtuts del tren per sobre de totes les coses.

Quins són aquests trets que el fan atractiu?

D’entrada la durada i la llargària del viatge és prou consistent (27 hores, 1000 kilòmetres). Això és important: gaudir el tren vol dir viure’l. I vol dir dormir-hi i llevar-se al mig del no res escoltant com llisquen les seves rodes metàl·liques per les vies. I el Dogu Express et proporciona -d’Ankara a Kars- moltes hores de gaudi i inclou, òbviament, una nit a bord: no hi ha trajecte mític en tren que no inclogui la travessa nocturna.

El viatge enganxa i atrapa també perquè, sobretot per als occidentals, el trajecte entre Ankara i Kars té el punt d’exotisme necessari per ser atractiu, entenent per exotisme que el tren circuli per vies culturals diferents, que parli idiomes estrangers, que visiti indrets llunyans o creui fronteres indígenes: el Dogu és un viatge als confins a la Turquia oriental i a la porta d’entrada a l’Àsia Central, així que aquesta part també hi és.

I el trajecte és imprescindible pels fans del tren perquè et permet gaudir a càmera lenta dels canvis entre el punt de sortida i el punt d’arribada; dit d’una altra manera, per molt llarg o exòtic que pugui ser un viatge en tren, si aquest no et transporta a una realitat diferent, si no et porta a altres mons, a altres vides, aleshores no val tant la pena...i el Dogu Express ho fa: el Dogu té aquesta ànima transformadora, una màgia cuinada a foc lent, kilòmetre a kilòmetre que permet que -sense que te n’adonis- el mon vagi canviant lentament davant dels teus ulls, circumstància que es fa real i amb intensitat quan baixes a l’estació final. I això és així malgrat que el Dogu Express no creua cap frontera política però es mou entre la Turquia burocràtica i urbana d’Ankara i una petita ciutat rural de l’extrem oriental del país, porta d’entada dels imperis, de clima alpí i amb una història radicalment pròpia.

A més, el trajecte incorpora una mena de Bonus Track, un element no imprescindible però que fa guanyar punts a l’experiència: la bellesa dels paratges per on circula és superlativa circumstància que acaba d’inclinar la balança, si és que feia falta.

Tot això i més és que el que m’espera avui per la tarda, quan em pugi al Dogu Express a Ankara. Perquè això passi he de marxar d’Istambul a primera hora i agafar un tren ràpid que salvi els 445 km que la separen de la capital administrativa del país en una mica més de quatre rapidíssimes hores. I fer-ho és ben fàcil, agafant el tren de rodalies que em porta a la banda asiàtica de la ciutat d’on surten els trens cap a Ankara, pujant-m’hi i salpant amb puntualitat extrema. El trajecte matiner Istanbul-Ankara ha estat un passeig agradable, una mena d’escalfament previ a la Gran Final, al Gran Trajecte que comença aquesta mateixa tarda de la tarda. A quarts d’una del migdia ja soc a la capital i a la una ja he deixat la motxilla a la consigna i tinc gaire bé cinc hores per fer un volt per la ciutat, ja que el Dogu no surt fins a les 17.55h.

El que primer faig és sortir al carrer i mirar d’orientar-me. No tinc ni idea de si estic cèntric o no, ni tampoc he analitzat prèviament quines són les coses que val la pena no perdre’s de la capital ni que es pot veure fent una volta ràpida. De fet, arribo a Ankara com m’agrada arribar als llocs desconeguts: sense saber pràcticament res de res: és una manera d’aterrar en terra ignota que m’encanta ja que em permet posar en joc en la màxima potència la capacitat de descoberta i de sorpresa i experimentar a la pell la sensació d’estar –una mica- perdut pel mon.

Quan la porta automàtica de l’estació s’ha obert, m’ha mostrat una avinguda deserta i el dia més calorós del viatge: el termòmetre marca 38 graus. Creuo el pas zebra que tincal davant i dubto de si anar a dreta o esquerra. No ho sé. Pregunto a la meva intuïció què faria. Miro cap al cel per esbrinar la posició del sol i saber on és el nord, com si això em servís d’alguna cosa. Ni idea. Avanço cap endavant i creuo un altre pas de vianants. Els rètols del carrer per als vehicles rodats no em donen cap pista. Caram. A mà esquera hi ha un gran edifici que s’assembla a un pavelló esportiu i del seu davant en surt un avinguda gran amb una mica més volum de tràfic. A mà dreta s’intueix el que sembla una zona ajardinada. No sé per on arribaré abans a “algun lloc” (si és que és imprescindible arribar-hi) però sí que sé que la zona verda m’oferirà una mica d’ombra, refugi climàtic per perdre’s en unes condicions dignes. Així que decidit, tiro cap a la dreta, àvid de protecció contra l’inclement sol que se’n fot de la meva absurda necessitat de perdre’s un i mil cops per aquest mon i li fot més gas a la caldera per fer pujar la temperatura un grau més. M’endinso en al parc, que es va desplegant sobre les meves passes com una catifa que es desenrotlla a mesura que vas caminant-hi per sobre i, de sobte, com en aquells llibres infantils de pop-up’s que tenen estructures en 3D que s’eleven i s’aixequen de les seves pàgines per saludar-te quan hi arribes, per sorpresa davant meu es desplega una enorme mesquita blanca, amagada fins el darrer moment darrera uns arbres, com un bonic pop-up oriental donant-me la benvinguda a la ciutat. La mesquita és veu imponent mig kilòmetre més enllà i em dona pistes i energia per seguir avançant cap a aquella direcció, intuint que aquell tros d’edifici pot ser un bon punt de referència, una boia, un far, des d’on seguir avançant. Segueixo doncs caminat per entre els jardinets deserts a aquella hora del migdia. Alguna parella asseguda en un banc. Dos nens perseguint-se amb un gelat a la mà. Un sortidor d’aigua apagat. Un pont florit i una zona d’atraccions de fira, encara tancades. Passo per davant de tres o quatre locals de menjar ràpid amb pocs comensals. Tot està força mort. Això segur que a la nit s’anima, penso. Avanço cap a la mesquita, confiat. 

Quan estem perduts –voluntàriament o no, accidentalment o no-, trobar un punt de referència des d’on pivotar et dona calma i serenor si és que la sensació d’estar perdut te l’havia tret. No era el meu cas ara i avui a Ankara, però sí que reconec que ho és, ho estat o ho serà en d’altres ocasions. Sentir-se perdut sense voler sentir-s’hi és com sentir-se sol sense desitjar-ho. La soledat (o la sensació de no saber on ets, cap a on tirar, què fer) té també aquella doble cara, com la de l’enyorança, però amb una intensitat més profunda. I quan aquestes sensacions no són volgudes ni desitjades, no son buscades o senzillament se te’n van de les mans i agafen vida pròpia i es converteixen en petits monstres que comencen a fer vida dins teu, aleshores trobar un lloc de referència, una fusta flotant al mig del mar, una illa deserta on descansar –des d’on pivotar- marca la diferència. A vegades aquest far no és res físic ni material: pot ser una conversa, pot ser una porta que s’obre, pot ser una llum al final del passadís. Poden ser, també, uns altius minarets en la distància. Quan estem perduts, un pas en la bona direcció t’omple d’oxigen, de calma, de serenor malgrat saber que segueixes perdut i tard o d’hora hauràs de seguir caminant a les palpentes fins a trobar o identificar un nou punt de referència en el camí, on banc on asseure’s un instant, reflexionar, sentir i començar un nou tram del viatge per la vida.

La mesquita s’ha anat fent gran i més gran davant dels meus ulls i ha aparegut finalment tota ella quan el parc acabava. L’he saludat amablement i he presentat els meus respectes a l’autoritat. En aquell instant l’estómac ha protestat (l’esmorzar ha estat senzill i ràpid per no perdre el tren a primera hora a Istanbul) així que he decidit no fer res una passa més sense omplir el dipòsit i dinar en un restaurant ajardinat un pollastre a la planxa amb verduretes, que m’ha caigut de meravella. Des d’allà, m’he connectat al wifi per saber on soc i quines possibilitats m’oferia la ciutat: sembla ser que la dosis de sentir-se perdut havia estat ja suficient (crec que m’estic fent gran) i m’he llençat de cap a la xarxa a veure quines eren les possibilitats. I les alternatives eren clares amb el poc marge de temps que tenia: o pujar al castell d’Ankara sota un sol de justícia o apropar-me al mastodòntic mausoleu del Pare de la Pàtria, Ataturk, ubicat a menys d’una hora d’on era. Hi penso i em deixo guiar de nou per la intuïció i per alguna foto que veig a google maps i trio el mausoleu, un must d’Ankara que no em perdré.

Els 39 graus ja de primera hora de la tarda m’acompanyen per un periple urbà ple de trànsit i de carrers insípids d’una avorrida i grisa ciutat asiàtica. Camino i camino entre avingudes de triple carril, ponts urbans, carrers en blanc i negre i supermercats destartalats. En menys d’una hora, i amb molta calor, arribo a l’entrada noble del recinte del Mausoleu, una superfície ajardinada que ocupa el que ocupen deu camps de futbol i que es troba fortament custodiada per la policia, amb exhaustius controls d’entrada. Un cop trec el cap dins del recinte i miro el carrer que mena cap al centre neuràlgic del Mausoleu, observo com de bonic i cuidat està el jardí i el petit bosquet que envolta l’indret on descansen les despulles del vell Home d’Estat que va posar les bases de la Tuquia moderna, un espai preciós i cuidat que contrasta amb la grisor de la ciutat, una bona metàfora d’aquesta societat.

El carrer puja asfaltat i senyorial fins a una gran esplanada. D’allà menen unes escales custodiades per lleons de marbre rugint i un cop dalt se t’obre al davant una llarguíssima avinguda folrada de marbre que et condueix a la gran plaça del mausoleu, una plaça rodona immensa presidida per una construcció faraònica en forma de temple grec. La plaça rodona, de més de cinc cents metres de diàmetre, està envoltada d’unes grans porxades de marbre amb capitells florits. Hi ha força gent visitant el monument amb les exèquies d’Ataturk però l‘indret és tan gran que som com l’espai es veu buit. L’edifici on és la tomba s’aixeca altiu, immensa, suportat per quinze ample columnes en un dels extrems de la plaça circular. La gent es fa fotos i presenta els seu respectes a una figura que és venerada per laics i religiosos, per joves i grans, per civils i militars. Ataturk és un algú que aparentment crea consensos al país, tot i que fa de mal dir davant l’heterogeneïtat i complexitat del poble turc i de la seva història: la seva vida i la seva obra el col·loquen al mapa de la Història com la persona que va liderar la transformació  de l’actual Turquia i va conduir la nau del país des del port on descansaven les despulles de l’Imperi Otomà, vençut, rendit i desmembrat quan va acabar la Primer Guerra Mundial al port d’una Turquia moderna, laica i confiada de les seves possibilitats. Si fem cas de la grandiositat que projecte el seu mausoleu, sembla que la seva vida –el seu viatge per la vida- va trobar un sentit.

Marxo per no fer tard al tren. Aquest indrets tan centrats en l’adoració, reverència i pleitesia a un Home em deixen sempre mig estabornit i amb dubtes i preguntes rondant-me dins meu. Les he anat processant mentre tornava cap a l’estació, desfet per la calor. He arribat amb temps a l’Ankara Gar, he pogut canviar-me de roba (i és que anava xop), beure molt de líquid i preparar-me per pujar al tren. M’he assegut a la sala d’espera i aleshores pels altaveus han anunciat allò llargament esperat: el Dogu Express fa entrada a l’estació per la via 1. Dogu Express, via 1. Som-hi!