2- El país més ciril·lic del mon

Barcelona- Sòfia ha estat un sospir d’avió creuant més de mitja Europa. En una mica més de dues hores et plantes al país més ciríl·lic del mon i tens davant dels nassos un plat de xoc cultural amanit de magnífiques construccions ortodoxes. He aterrat abans de migdia encara amb tot el dia per endavant malgrat l’hora que ens hem deixat de camí. Ja la recuperarem.

Des de l’aeroport a la ciutat he arribat com m’agrada arribar a les cites importants: sense pressa, caminant a poc a poc, assaborint cada passa en la bona direcció i fent petits descobriments -insignificants potser- però a la vegada decisius per poder arribar a bon port: aprendre a treure diners d’una màquina monolingüe que només parla búlgar, trobar l’entrada del metro amagada en un racó de la terminal d’arribades, desxifrar el ciríl·lic de les parades fins al centre de la ciutat i plantar-me al bell mig de la capital amb tranquil·litat i amb una aire de certa familiaritat, com si hagués passat tots els estius aquí, de petit.

 El primer que he fet és dirigir-me a l’Estació Central de Tren per comprar el bitllet del tren nocturn cap a Istanbul: no els venen per internet als particulars i has de provar sort a les taquilles sinó vols pagar els serveis d’una agència que es queda una bona comissió i et dobla el preu. Com que això de l’agència va contra els meus principis (i clarament contra la meva butxaca), arribo sense el bitllet de tren a la butxaca però confiat en posar en pràctica el meu escàs búlgar per fer-me amb una llitera direcció Istanbul per aquesta mateixa nit. Un cop a l’estació he creuat els dits, he esmolat el meu búlgar inexistent i m‘he acostat a una les finestretes d’on penjava el rètol “international Tickets”. La dona a l’altra banda del taulell tenia una actitud davant la feina una mica millorable, però qui soc jo per jutjar-la. De fet, estic convençut que és una excel·lent professional i que la seva motivació és superlativa i que la desídia, la mandra i el sopor que noto només mirar-la és, senzillament, un prejudici, una presumpció d’innocència mal aplicada, perdoni Senyoria, una barrera cultural massa alta per ser saltada amb tan poc temps d’entrenament. Així que no li faig cap comentari al respecte i em limito a dir doncs això, bon dia, un bitllet per Istanbul, si us plau. La dona ha aixecat la mirada amb certa desgana –i una mica de pena- i m’ha dit que “no tickets, completly full”. Com? I tot seguit, per reblar el clau, ha afegit: “3 days full”. Fes-te fotre, nano.

-          - 3 days?

Efectivament. Fins dilluns no hi ha bitllets, m’ha respost amb un macarrònic anglès (més precari es el meu búlgar, ho reconec). Bufa. Fins dilluns no hi ha tren i avui encara és divendres, he pensat. I com si la notícia no fos una daga al cor, s’ha girat i sense donar-me ni el condol ni res ha seguit llimant-se les ungles amb desgana. Coi de barrera cultural! 

La veritat és que he trigat en reaccionar a la punyalada un parell de minuts (no ha calgut trucar a urgències, estic bé) però ho he fet aplicant aquella màxima de “no train, no pain”, que serveix per quan et quedes tirat amb un pam de nassos però has de fer com si no t’importés. Així que de seguida he fet inventari de danys i m’he aixecat de la lona amb ganes de presentar batalla: això acaba de començar, m’he dit a mi mateix, així que en el mateix vestíbul de l’estació i en un instant he construït un mapa d’idees i he analitzat les alternatives: o em quedo tres dies no previstos a Bulgària i renuncio a Istambul...o em busco la vida per arribar a Turquia amb d’altres mitjans. Mentre ho anva rumiant he anat caminant cap a fora de l’estació i sense adonar-me’n m’he trobat al vell mig d’una plaça quadrada, davant per davant de l’estació de tren, on s’arrengleraven desenes d’agències de viatge anunciant busos diaris a Istambul des d’allà mateix, amb sortida cada nit. Coi. El destí és això.

 Dit i fet. He entrat a una de les agències on no hi havia cua i he sortit amb la reserva d’un seient –finestreta- d’un bus que en unes hores, quan es fes fosc, salparia direcció Turquia salvant els 550km que separen Sofia d’Istanbul creuant la negra nit. Tema tancat.          

 Amb els plans refets i les coses clares, he deixat la motxilla pesada al luggage room (encara he de millorar la ràtio pes/coses inútils, no me’n surto) i m’he llençat a descobrir Sofia per segon cop. Sí, era el segon cop perquè la bella Sofia i jo ja ens havíem vist fa uns deu anys i vam quedar que encantat de conèixer-te i ja ens trucarem. Avui era doncs dia de retrobada i la veritat és que l’he vist tan jove (i tan vella) com fa uns anys, lluint les seves millors gales. De fet, han estat més de sis hores deixant-me seduir per la capital búlgara, sota un sol de justícia i solidaritat (hi havia per a tothom igual), durant les quals he gaudit de tres moments bonics i intensos encapçulats en tres capítols de curta durada, d’aquests que passen bé i que no embafen perquè tenen la mida justa. Vols fer-li un cop d'ull?