3- La Resistència

 Capítol Primer: la Resistència

Com a qualsevol gran urbs contemporània, imagino que un dia l’alcalde de Sòfia es va llevar amb la idea de construir un metro per descongestionar el tràfic rodat en superfície i facilitar la mobilitat dels seus ciutadans i s’hi van posar. I què passa quan comences a rascar el subsòl? Què passa quan comences a fer-te preguntes? Què passa quan no et quedes a la superfície i vas més enllà, superant capes direcció al nucli de la Terra? Doncs passa, en llocs com ara Sòfia -terra sotmesa als vaivens de la Història amb majúscules- que com a mínim et topes amb la ciutat romana intacta. I així va ser: l‘antiga Serdika va aparèixer davant dels atònits ulls dels operaris multilingües que curraven aquell matí de dimecres a les obres. 

M’estalviaré el que va suposar el descobriment per a la ciutat (obres paralitzades, arribada d’equips arqueològics de fama mundial, pèrdua de diners de la constructora, orgull nacional...) i aniré a les conseqüències: després de molt excavar, indagar i preguntar (i de retirar tones de sorra que amagaven el tresor romà, capa protectora davant del progrés de la Humanitat) van recuperar les siluetes d’un petit nucli antic de cases envoltant una petitíssima i encantadora ermita post-romana, ja de la primera època cristiana. Amb la troballa a les mans no van tenir cap més opció que decidir de conservar-ho tot, canviar el recorregut del metro i avall. Capacitat d’adaptabilitat, se’n diu.

Doncs bé, jo m’he topat amb les restes de Serdika just quan duia ja una hura dansant per la ciutat. He llegit la seva història (això del metro i tal i tal ) i m’he llençat a passejarhi sota un sol inclement, el mateix Sol que havia viscut l’aixecament de la ciutat romana sobre altres restes prèvies i que havia estat testimoni també del seu decliu; un Sol que era l’únic que coneixia el secret, l’únic que savia què passaria si els superbs humans del segle XXI seguien foradant aquella tros de subsòl...

Després de fer-hi una volta per entre murs antics he acabat la visita a l’ermita, la gran estrella del conjunt arqueològic. La seva porta principal era tancada però mantenia oberta una porteta al soterrani o a la cripta, una mena d’entrada secreta que anava a parar just sota la petita nau. He empès la porta, gruixuda i pesada, i només creuar el seu dintell he traspassat la barrera del temps i m’he vist teletransportat a l’època del primer cristianisme. L’habitacle feia escassos deu metres quadrats, era fosc i tenia el sostre baix i estava tot envoltat d’imatges sagrades observant-me, escrutant la meva ànima. L’or i el vermell de les seves capes i corones, pantocràtors seriosos i severs, il·luminaven la cambra, acompanyant la moderna instal·lació elèctrica que substituïa sense dubte les antigues espelmes de cera. M’he sentit aclaparat i intimidat i a la vegada reconfortat, una sensació de contrast brutal, semblant a aquella sensació que vius quan rasques i rasques i viatges cap a les profunditats de la Història o de tu mateix i te n’adones de les contradiccions i dels contrastos i flipes perquè entens que són justament aquestes contradiccions les que et defineixen. Doncs igual, contrast brutal entre el mon d’on venia i el mon on he arribat. Un cop dins, el temps s’ha parat i m’ha semblat com si les busques hagin aturat el seu inexorable caminar. He inspirat profundament, he tremolat i m’he adonat del fred que feia. Un fred reparador. Un fred històric. Un fred natural alimentat pels murs gruixuts dels fonaments de l’ermita. Un fred guaridor. I aleshores he entès aquest viatge en el temps: el Sol, l’omnipresent i únic Deu permanent d’aquesta Humanitat, qui dona la vida i la treu amb la seva presència, el Sol totpoderós no tenia permís per entrar-hi i escalfar la cambra i imposar les seves regles. De fet, n’estic segur, mai l’havia tingut. Era aquell, doncs, un espai apartat de les seves maquinacions, un espai que s’havia quedat al marge de l’evolució de la història, del ritme de l‘Astre Rei, del Gran Dictador. Era una gota en un desert. Una mena de bar pirata, un local sense llicència històrica. Era, mirat així, el pis franc de la resistència.

 

He respirat ben fort, conscient del viatge en el temps i he gaudit del moment. Quan he tornat a creuar la porta cap enfora, sortint del soterrani, el bucle espai temporal s’ha desfet i en un instant he tornat a la realitat.