4- Preguntes i respostes

Capítol 2: Preguntes i respostes

Després de dinar i voltar tres horetes sense rumb, ara parant aquí, ara perdent-me allà, he buscat un espai per descansar una estona i encarar les darreres hores de retrobada amb la vella Sòfia amb energia. Els meus peus han ensopegat amb una zona verda plena de flors vermelles, grogues i malves que esdevenen l’entorn ideal per envoltar de classe i distinció el Teatre Nacional de Bulgària, un Teatre que s’erigeix orgullós i altiu al bell mig de la capital. L’edifici, de blanc immaculat, com si anés a fer la comunió, té uns aires neoclàssics impossibles de dissimular, i és que hi ha trets característics –aquella manera de mirar, aquella arruga al front, aquella manera de moure les mans quan parles- que venen d’origen i que son tan teves com dels teus avantpassats i que mai pots negar ni amagar. I el Teatre Nacional té una fesomia clàssica innegable, hereu d’unes reminiscències evidents: els gens -i els fantasmes atàvics inconscients que transporten- ens marquen i ens condicionen fins a extrems insospitats, i aquell edifici no podia negar quina era la seva estirp.

 L’entorn era bonic, ple de flors, gespa i una gran font. També hi havia gent –divendres tarda-, gent amunt i avall, famílies, grups d’amics, parelles o gent sola comprant un gelat, perseguint un colom o xerrant. El lloc estava animat però a la vegada tranquil, amb una pau certament idíl·lica, com segurament ho saben fer només en aquestes contrades de l’Europa eslava que ha viscut colze per colze amb les races llatines i mediterrànies.

He vist algú assegut a la gespa (m’hi he assegurat, no fos cas que estigués prohibit que a mi les coses prohibides em posen nervió i alteren el meu jo hiper-responsable)  i he fet el mateix. No, certament no era ni el Hyde Park ni el Central Parc. Ni tan sols una mena de parc de la Ciutadella: eren uns jardins molt cuidats davant l’amable presència del Teatre i de la Cultura. No ho eren, però jo he fet com si ho fossin. M’he descalçat –peus rebullits per la calor- i he entrat en contacte amb la terra i ha estat posar el peu a terra, descalç, i rebre una fiblada electrificant d’endorfines carregades de plaer que m’han tombat. Quina passada. 

M’he quedat estàs a terra, panxa cap amunt, sentint l’aigua brullar dels sortidors de la gran font central que envoltava les flors grogues, vermelles i malves i he mirat cap amunt. Un gran arbre de fulles amples em donava ombra i no hi deixava passar un bri de sol. He obert els ulls. Les branques just sobre meu deixaven veure trossos enormes de cel, blau i net de núvols, com si algú hagués passat el motxo. Corria una mica de ventet. S’estava certament bé. I amb aquesta pau he connectat amb el sentit de tot plegat i he pensat, què coi, que viatjar és també això. Viatjar també es aturar-se i connectar amb la terra, amb un mateix. Viatjar també és mirar enrere per mirar endavant. Viatjar és també escoltar com aquella font xiuxiueja paraules boniques i indesxifrables. Viatjar també és això: parar el motor, deixar-se portar, enamorar-se d’un jardinet urbà, oasis d’ombra i de bellesa i deixar-se tombar per un cop de puny de plaer, caure a la lona i no voler llevar-se mai més. Recordo que he pensat que podria estar-m’hi allà dies i dies allà. De seguida el nòmada que porto dins ha protestat, Senyoria...però ningú li ha fet cas en aquell moment. Viatjar és avançar però és parar, també. Quan toca fer cada cosa? Ai, aquest crec que és un dels grans secrets o dilemes –digueu-li com vulgueu- de la Humanitat. Accelerem o frenem? Marxem o ens quedem? Construïm o destruïm? Deixo que les arrels no arrelin i les arranco quan son joves i tendres? O m’espero? I què passa si m’espero massa i aleshores ja han arrelat amb tanta força que, quan vols marxar i les vols arrancar, t’ho emportes tot per endavant? Tens alternativa? No tinc les respostes... 

De fet, allà tombat no he trobat les respostes, però he trobat un instant de pau, de connexió, d’estímul per seguir per aquest camí, el de les preguntes sense respostes o el de les respostes insuficients. Segur –he pensat- que els habitants de la vella Serdika romana eren -fa 2000 anys- en el mateix punt on soc jo ara, fent-se les mateixes preguntes i –sens dubte- amb més preguntes que respostes al sarró. I he pensat en ells i en mi i he arribat a la conclusió que tampoc això estava tan malament: el dia que ja tens totes les respostes potser ja no tens cap raó per viure.

 I mentre reflexionava sobre tot això, una senyal: un gos juganer ha vingut a olorar-me i indagar què coi feia jo allà i com havia arribat fins a aquell port oriental. Estava encuriosit. Jo m’he mig incorporat i l’he cridat, ei vine, i li he fet una moixaina. Ell s’hi ha posat de seguida, receptor entregat a les meves mostres d’amor i s’ha tombat a un pam meu, ha mogut la cua i juraria que ha roncat com un gat que mor de plaer quan l’acarones. De seguida ha tancat els ulls i m’ha dit sense dir-mho, ei, que bé, en vull més. M’ha fet un salt el cor i els ulls se m’han omplert d’una solució aquosa a punt d’esdevenir llàgrimes. I aleshores ho entès: l’amor, ínfim, instantani, espuri si voleu, és la clau, he pensat. És la resposta. El gos ha vingut a mi amb preguntes (qui és? quina olor fa? D’on coi ha sortit aquest nano?) i la resposta ha estat: totes aquestes preguntes no tenen cap importància si, en el fons, t’estimo. Amor. Tones d’amor. La resta, preguntes per anar alimentant l’existència i anar amanint el camí per la vida.