5- Esclops mil·lenaris

Capítol 3: Esclops mil·lenaris

Abans de marxar de Sofia he volgut repetir una de les experiències de fa deu anys, ja que va ser tan satisfactòria que encara perdurava el seu record dins meu: es tractava de fer una visita furtiva a la catedral d’Alexandr Nevski, la joia de la Corona de Sòfia, la seva Torre Eiffel, el seu Big Ben. Jo que, ho reconec, ni entenc gaire d’art ni m’interessa gens ni mica el fet religiós, les esglésies, catedrals, ermites, capelles i bèsties similars em deixen sovint indiferent...a no ser que tinguin la capacitat de clavar-me una espasa al cor amb la seva sola presència i no puguis més que demanar, Oh! Senyor! perdona’m la meva ignorància perquè no sabia el que feia, he pecat, sí, ho confesso... I amb la magnífica catedral d’Alexendr Nevsky de Sòfia em va passar alguna cosa semblant ara fa deu anys (diga-li viatge místic, diga-li síndrome d’Stendhal) i volia repetir la trobada. De fet, el que he volgut constatar era si l’impacte que havia produït en mi una dècada enrere era el propi de l’enamorament (punxada potent, àlgida i intensa, que et deixa sense alè i que està configurada bàsicament per un fenomen hormonal que els experts –diuen- dura poc i marxa aviat -ells que sabran, putus amargats) i, per tant, passada aquesta primera vegada ja la Catadral i jo ja no connectàvem com el primer cop...o si, per al contrari,  allò entre Ella i Jo era amor de veritat.

 Hi he entrat una mica amb el cor encongit, tan temorós com esperançat que es complissin qualsevol d’ambdues possibilitats. Interiorment anava pensant (sempre amb la raó per endavant) que el meu ego i el meu discurs no podria suportar que aquella sensació tan bèstia d’enamorament no es repetís de nou -fugaç, finita, volàtil com ales de papallona- i que els experts tinguessin raó. D’altra banda, pensava que tampoc em veuria capaç d’aguantar una nova daga al cor, un cor que acumulava ja massa cicatrius. M’hi he acostat mentre tot aquest debat enconat transcorria dins meu i he arribat a la gran esplanada que li fa de catifa vermella. 

Per fora l’edifici és d’un blanc que fa mal als ulls i la seva majestuositat és la pròpia de les grans dames. Però és a dins -un cop has tret les primers capes i t’aproximes al nucli-, és dins quan la bellesa es torna insuportablement feridora. Hi he entrat i ho he tornat a notar i en un instant ja em tenia als seus peus. Malgrat que em mancava l’aire he avançat i he superat el vestíbul, arribant fins a la nau central, que té la forma pròpia de les esglésies ortodoxes (amb els seus quatre braços de la mateixa dimensió). Des del punt exacte on aquests s’entrecreuen he alçat la vista per admirar les seves cúpules d’or i mosaics. La quietud era densa, com una capa gruixuda, com una manta a l’hivern, com una sopa espessa. Se setien repics d’esclops llunyans, veus de l’avern. Quina pau. Dins s’havien apagat les llums de la raó i només podies sentir, estimar. La foscor ho inundava tot, una foscor mil·lenària graduada per les grans làmpades caigudes del cel imitant llum d’espelma. La llum, la foscor, el silenci tenien tots la intensitat exacte, com si un savi druida de barba llarga i blanca hagués descobert la fórmula de la felicitat.

He tancat els ulls, escoltant la llum rebotant entre les columnes gruixudes i he sabut que l’amor perdurava entre Ella i jo. O m’he enamorat de nou, ves a saber. Aleshores he buscat un banc en un racó (en els ritus ortodoxes els feligresos estan dempeus i no hi ha bancades davant l’altar) i m’he quedat allà assegut una bona estona. Jo crec que la bonica catedral m’ha reconegut i, per correspondre el meu regal –la meva visita- ha organitzat de seguida una mena de celebració de benvinguda i en un tres i no res ha fet que comencés la missa i una veu profunda, rítmica, atàvica, ha omplert tots els racons del Temple. La veu es projectava des de tots els racons, com si el recinte religiós fos una enorme taula de billar perfectament ideada perquè son, llum i energies rebotessin infinitivament, eternament.  En un moment determinat el mestre de cerimònies ha sortit de la seva zona de comfort  i s’ha acostat als allí presents, repertint benediccions i encens perfumat, sigueu benvinguts, oh! germans. 

El so de la pregària ha augmentat d’intensitat i ha esdevingut hipnòtic i he notat –us ho ben prometo- que el meu cos es quedava allà però la resta volava lliurament pel temple. M’he quedat veritablement endormiscat i quan he tornat en si (potser han estat tres segons, potser tres minuts) he notat una sensació estranya al pit com si alguna de les cicatrius haguessin sanat, com si una mena de pau hagués vingut a buscar-me i m’hagués trobat.

Quan ha acabat l’ofici, m’he aixecat i he enfilat cap a la sortida, marxant enamorat perdut i capcot per no saber quan ens tornarem a trobar. Un cop fora, m’he girat i li he jurat amor etern però ella m’ha fet una cara com de, va, tira, ja ens trucarem. 

Ja ens trucarem, li he dit, resignat. I tot seguit he posat rumb cap a l’estació on el meu bus cap a Istanbul  ja m‘esperava.