6 - El formiguer més llarg del mon

  

De Sòfia a Istambul m’han promès unes 8 hores de viatge nocturn. Fa temps que no he passat la nit en un bus i ja tocava, així que m’ho he agafat amb molt bona predisposició i amb unes dosis altes d’energia,  disposat a gaudir de l’experiència. La sortida ha estat puntual a les 22h direcció sud est: l’autobús pararia de camí a Plovdiv per recollir més gent, després a la frontera turca i finalment a Istambul coincidint amb les primeres llums del dia. La tripulació de seguida s’ha presentat posant en marxa l’expedició i està formada per tres persones, dos conductors que es van alternant en la conducció i una senyora que fa d’assistent: primer ha repartit una galeta i una ampolla d’aigua a tothom, després ha passat a ruixar-nos amb gel hidroalcohòlic i una mica més tard s’ha deixat caure amb l’ampolla de dos litres de Fanta taronja oferint un gotet. És l’amabilitat en persona i m’ha fet reflexionar com, a vegades, el luxe és això i no pas uns coberts d’or o unes torradetes de caviar d’aperitiu: el luxe és sovint la senzillesa, fer-ho fàcil i amb un somriure sincer.

El bus va mig buit així que, de seguida, m’he pogut estirar llarg com soc ocupant els dos seients més un tercer on recolzar els peus, a l’altra banda del passadís. Potser m’he endormiscat una hora mal contada, amb la pressió de la sivella del cinturó de seguretat als ronyons. Coses que passen quan pretens dormir repartit entre tres seients de bus. La veritat però és que qui m’ha despertat no ha estat aquesta pressió constant i molesta a la ronyonada sinó la primera parada per fer pipi. La primera de moltes. No ha estat aquesta però la més llarga, ja que encara no havíem arribat a la frontera, que mereix capítol a part. Tant és així (tant ho mereix) que la lliçó apresa avui és que a l’hora de triar la millor companyia per fer un viatge nocturn de bus creuant una frontera no es pas el confort dels seients, ni la capacitat per graduar l’aire condicionat de diverses maneres ni les llumetes de colors que decoren l’interior i el fan més habitable: el fet diferencial és, sens dubte, l’expertesa dels conductors en fer lleuger i àgil el farragós sistema fronterer que caldrà superar en plena nit. Jo he tingut sort.

I és que certament la frontera turca amb Bulgària mereix un capítol a part. N’he passat unes quantes jo, però no recordo mai enlloc un col·lapse d’aital dimensions com el que he vist aquesta matinada al pas entre Bulgària i Turquia, des de les dues fins a quarts de cinc, moment en el qual hem pogut entrar a Turquia i circular cap a Istanbul. Bestial. De fet, saps que t’estàs acostant a la frontera perquè comences a veure camions i més camions aturats a les àrees de servei, a la vorada i fins i tot al carril dret de l’autopista. I quan ja hi ets més a sobre, topes amb una filera absolutament monstruosa de camions encarant el punt fronterer, el formiguer més llarg del mon. Mentre passàvem pel seu costat me’ls mirava amb la boca oberta: un darrere l’altre, arrenglerats fent cua per passar els controls carregats de manufactures, fruita, teixits i paciència, es disposaven a passar allà, segur, hores i hores. Desconec si hem arribat en hora punta (pot ser que les dues de la matinada sigui hora punta d’alguna cosa? Està permès?) i si en un altre moment del dia es descongestiona però m’hi jugaria un sopar a que el col·lapse dura les 24 hores del dia els 365 dies de l’any, i que hi ha gent que ha passat els Nadals sencers allà, segur.

Nosaltres no érem un camió i per tant, ens tocava passar la frontera pel carril especial dels autobusos de passatgers, tot un mon. Una primera aturada per control de passaport prou ràpida (som poquets i la cosa és prou lleugera) ha tingut com a continuació una segona amb inspecció de les maletes i visats que s’ha fet eterna. Sobretot perquè hem enganxat just davant un autocar de 50 persones ple com un ou que ha hagut de descarregar i passar per l’escàner -una a una- totes les maletes i bultos. Se’ns han fet les tres, quarts de quatre i les quatre allà. Però comtat i debatut és només un tema de paciència i de bon ànim així que tot ha anat bé i s’ha viscut amb esportivitat i molta son.

A quarts de cinc per fi som persones benvingudes a la República de Turquia i amb els deures fets i sabent que no hi haurà més parades, tot el passatge ha caigut en el forat profund de la son, com si caiguéssim tots pel pou del jardí de l’Alicia perseguint el conill que sempre té pressa. Jo no tinc massa clar què persegueixo, en aquest viatge, però tant és: si es compleixen els vaticinis de gent sàvia amb qui he estat parlant aquests darrers dies, allò que busco, allò que persegueixo, em serà mostrat. “No pretenguis”, és la frase, la sentència, el dogma. No pretenguis, em repeteixo un i mil cops. Doncs miraré de no fer-ho i simplement estar amatent per identificar quan es mostri allò que persegueixo, si arriba a mostrar-se. La veritat, no estic convençut del tot que aquesta sigui la millor manera de fer-ho (he de desaprendre moltes coses) però la veritat és que, com deia, no em preocupa. Ara bé, sí que he preparat una resposta (la meva capacitat per pensar respostes a preguntes que ni tan sol cal formular és gegantina) per si en aquests moments inicials del viatge, ara que tot just comença, hagués de dir el nom de la cosa que busco: diria que persegueixo una ombra, una ombra propera i que, mirada de perfil, s’assembla moltíssim a mi. Queda dit.

El son profund m’ha atrapat del tot, prescindint de la comoditat o no de la butaca. El cos no pot més. Crec que he fet un hora mitja seguida, que em serà útil per aguantar l’intens dia que m’espera a Istanbul. Passats aquests 90 minuts reparadors però, un sisè sentit (o un sotrac a la carretera) m’ha despertat de cop i he obert els ulls. He mirat per la finestra i he caçat el millor moment del viatge: allà a la llunyania el sol s’insinuava a l’horitzó i pintava de groc, taronja i fúcsia el sotabosc reflectit a l’horitzó, a contrallum. El contrast del negre nit amb els colors del nou dia ha estat un moment màgic. He entès que el Sol venia a trobar-nos amb un missatge contundent: la nit no dura mai per sempre i cada dia -cada dia durant els darrers tres mil milions d’anys- la llum s’ha acabat imposant i ha guanyat la batalla. I si el missatge era bonic i ple d’esperança, la manera d’enviar-lo, revelant els negatius de la nit sota una llum incandescent, ha estat preciosa.