7 - La riera d'Istanbul

 

Istambul. Per fi. No desvetllo cap secret si explico que el darrer dia de la meva primera volta al mon, farà aviat ja quinze anys, passejant per entre els carrerons de la ciutat anglesa de Bournemouth –darrera etapa del meu periple, on vaig a anar a buscar i trobar fantasmes del passat- vaig entrar en una llibreria del centre i vaig endur-me un parell de guies de viatge: feia 175 dies que voltava sol pel mon i el dia que tornava a casa i donava el viatge per acabat l’instint em va dur fins a aquella Book Store anglesa per endur-me un parell de somnis a la motxilla. I un era Turquia, i per extensió, Istambul. Avui, a quarts de sis del mati, baixant de l’autobús que m’ha dut des de Sòfia he trepitjat terra turca amb aquella guia comprada fa anys a la meva motxilla, que ha vingut amb mi en senyal de reconeixement, com si fos una mena de testimoni real d’aquell moment, la materialització del pont entre aquell nano que fugia del soroll posant kilòmetres pel mig i el que avui, anys després, segueix donant voltes pel mon cercant un impossible.

 El bus m’ha deixat a la principal estació de busos de la ciutat, que inclou un mercat, mil companyies de viatges i una parada de metro que et connecta amb el centre en un pim pam. He canviat diners i he fet el meu primer turkish coffe en un local d’allà mateix, ja que he pensat que la cafeïna seria una bona aliada avui. El cafè que m’han servit en una tassa de ceràmica pintada amb delicadesa, delícia turca, era un beure calent i fosc amb un gust a mig camí del cafè i la xocolata i amb un marro de mig centímetre al fons. M’ha agradat.

Després, metro cap al centre i caminada de mitja hora suant la cansalada fins a l’apartament, ubicat prop del Mar de Màrmara, en una carreró mot costerut que mena, kilòmetre enllà, al Gran Bazaar. Com que la recepció no estava oberta encara (eren quarts de vuit del matí encara) he localitzat un local amb suc de taronja, segon cafè i wifi per esperar que Istanbul es llevés. He aprofitat per escriure a l’hotel que en uns 40 minuts m’han dit que ja hi podria anar. Doncs som-hi.

Hi he arribat de seguida i el recepcionista m’ha mostrat l’apartament, ubicat en la quarta planta d’un vell però restaurat edifici. M’ha guiat escales de cargol amunt-amunt i l’ascens en vertical i sense xarxa m’ha connectat de seguida amb la meva primera nit del meu viatge més de catorze anys enrere, en un senzill hotel de Paris: aquell primer dia, aquella primera nit en ruta vaig dormir a les golfes de Paris i em vaig sentir la persona més feliç del mon per haver complert un d’aquells desitjos fetitxes construïts les nits d’estiu mentre imaginava el viatge que un dia faria. I recordo perfectament com per arribar a aquelles golfes parisenques -ja mítiques- vaig haver de pujar per unes escales de cargol molt semblants a les que he pujat aquest matí, mirall convex del pas del temps. L’home m’ha desitjat feliç estada i un cop dins he constatat que l’apartament compleix totes les expectatives i més, ja que no en tenia cap. Dutxa, canvi de roba després d’una nit rebregat en un bus i apunt per descobrir la ciutat que, com diuen els clàssics, té un peu a Europa i l’altre a Àsia (De seguida descobriré que això del peu a Europa és només un fet merament circumstancial, una mera formalitat, un simple accident geogràfic perquè Turquia, amics meus, Turquia i la seva gran i icònica urbs Istambul és, en essència, Àsia. Àsia al cent per cent.)

I he sortit sense escut, disposat a deixar-me sorprendre, a deixar-me enredar, amb el lliri a la mà, amb el full en blanc i la mirada neta. Aquí estic, he dit només posar el peu al carrer. La ferotge i implacable ciutat ha somrigut per sota el nas i s’ha fregat les mans davant d’un envit tan naïf, d’un partit tan fàcil de jugar i guanyar i ha acceptat el repte sortint a la gespa amb aquella suficiència pròpia del qui es veu vencedor del pols sense gaire bé baixar de l’autobús. Aquí estic –he tornat a cridar, desafiant, a pit descobert, mentre pujava el carrer ple de botigues, de cartrons, de motos, de camionetes, de crits i de locals de menjar. I és que a aquestes alçades de la pel·lícula, quan ja hem superat de bon tros l’equador del seu metratge i encarem el terç final on tot es decideix, no estic disposat d’anar amb el fre de mà posat. De fet, no estic gens disposat –no em dona la gana-  ni tan sols d’anar prement el fre, que ara ja no és qüestió de frenar sinó d’accelerar, que ara ja no és qüestió de nedar i guardar la roba sinó de posar tota la carn a la graella, que ara ja no és qüestió d’anar en compte, de deixar-se vèncer per la por, de ser conservadors sinó de deixar-se la pell al camp, de jugar-se-la, de provar-ho i d’equivocar-se d’una puta vegada per totes per aprendre, avançar i arribar fins al final amb el cap ben alt. I tot això sent conscient –una cosa no treu l’altre- de quines coses passen o poden passar si no toques el fre en cap moment.

I amb aquesta actitud, lloable sens dubte, Istambul m’ha passat per sobre i m’ha triturat. Al final del partit –al final del dia- no quedava en peu ni un simple record de mi, tanta és la força del seu poder. I és que Istanbul és com un gran cicló que tot s’ho empassa, un gegant famèlic, un forat negre intens, mil vegades intens, que no et dona cap respir.

Quan he arribat a dalt del turó per començar el descens direcció al Bòsfor, el Gran Bazaar m’esperava. Pots haver llegit mil històries d’aquest espai mític, el Gran Bazaar d’Istanbul, descrit com una ciutat interior dins de la ciutat, definit pels seus colors, pels seus laberints interiors, per la seva arquitectura de sostres preciosos i de  multituds perdent-se allà dins, però realment fins que no hi ets dins no saps el que t’has estat perdent tots aquests anys: una bogeria; una bogeria amb el gust, el tacte i l’estètica meravellosa dels turcs. Un plaer pels sentits.

I ha estat entrar sota l’arc de seguretat i quedar-me palplantat allà davant un segon admirant el temple, el temps suficient perquè la força de l’onada m’hagi empès. I he saltat. Ha estat entrar allà i baixar per un tobogan de sensacions, empès per multituds badant, comprant, vivint, menjant i rient. Una riuada d’energia. Un vendaval de vida. No volies intensitat? Doncs mil tasses, myfriend. Les autoritats ja ho venen dient: no deixeu cotxes a la riera per si ve una tempesta d’estiu...Doncs bé, a Istambul les rieres van plenes durant totes les hores del dia i, si no estàs ben falcat, se t’emporten lluny, ben lluny.

La força de la riera, com no podia ser d’una altra manera, m’ha empès fins al mar i gaire bé sense adonar-me –he perdut el control de la nau, no era això el que volia?- m’he trobat davant les blavíssimes aigües del Bòsfor. Era ja mig matí i estava ja tan atiborrat de sensacions que fins i tot havia perdut la gana, com si no hi cabés res meu dins meu, ni físic ni espiritual. La visió del mar però, ho reconec, m’ha reanimat una mica i gràcies a això he pogut gaudir de l’espectacle de la Mesquita Nova, enclavada a pocs metres de l’aigua i de la Mesquita de Suliman, a mitja alçada en un turó proper, presidint el migdia amb el seu cant de sirenes amb veu de mul·là, flautista d’Hamelin. Cridaven a pregària i l’oració plovia sobre la ciutat, omnipresent.

Malgrat no tenir gana, m’he alimentat amb la primera de les moltes panotxes de blat de moro ambulants que creixen per tota la ciutat i amb un entrepà de peix, pescat hores abans a les aigües del Bòsfor. Pausa, piles carregades i sant tornem-hi.

Aquest cop, de nou cap a munt, a viure la Gran Mesquita de Suleiman, una preciositat, un oasi de pau, catifa de cotó fluix, silenci opac. M’hi he estat molta estona allà, a raser de les tempestes, recuperant les energies i guarint les ferides de la riuada descontrolada. M’he relaxat, he baixat les defeses, he obert les comportes i el meu vaixell s’ha enfonsat en el pou de la son i el cansament: la pausa a recer de les fortes corrents m’ha desactivat tota l’energia, m’ha buidat per dins i he hagut de tornar a l’apartament a dormir les hores que la nit m’havia robat, adquirint el camí la primera ració de baklava d’aquest estiuet, a modus de berenar. No serà l’última.

Només arribar, he posat el cos a carregar i he dormit gaire bé dues hores. M’he llevat a les sis de la tarda amb energia: la necessitaria ja que era a punt de trobar-me amb un dels àngels caiguts d’Istambul, amb cua, banyes i una gran forca.