9- La ressaca i el tocadiscos

El segon dia a Istambul s’ha llevat amb la ressaca de la nit anterior. Durant la nit el meu cervell ha classificat i arxivat l’experiència vespertina a Gàlata al calaix d’experiments no classificables i ara tinc clar que caldrà lidiar amb aquest viatge dins del viatge durant la setmana que tinc per endavant. La ressaca ha fet que no m’hagi convençut cap proposta d’esmorzar exòtic i copiós que oferien els diferents locals a peu de carrer i finalment m’he decidit per una opció conservadora (capuccino & muffin en un local occidentalitzat): el cos i la ment no donen per t.més aquest matí. Toca prémer les dents i seguir pedalant.

 La millor decisió que he pres un cop esmorzat ha estat no planificar cap ruta i deixar que el vent, la intuïció o les cames em portessin, desconnectant el GPS del cervell. D’entrada, els peus m’han dut de nou al complex monumental del centre, ara força buit i tranquil, amb un sol que apretava de valent. Hi he estat una estona, embadalit per l’entorn, però de seguida he necessitat moviment, avançar, seguir remant. M’he aixecat del banc on era i les meves cames han girat a estribor, direcció cap al mar. Els que hem nascut en una ciutat marítima i hem gaudit de la seva presència a les nostres vides de manera constant i natural crec que tenim una mena de xip inserit a tocar de la cella, darrera l’orella o sota l’ungla del dit petit del peu dret, tant se val, que ens empeny i ens guia constantment cap al mar, com si el mar fos el nostre nord i nosaltres un tipus de brúixola peculiar. I cap allà he anat.

Quan hi he arribat he sabut perquè l’instint –la brúixola- m’hi duia: volia creuar el Bòsfor i anar cap a Àsia, com qui surt un moment a comprar el pa. Dit i fet. El ferri sortia en breu, hi he pujat i m’he instal·lat a coberta, amb el sol a la cara. He connectat els auriculars i m’he tancat en la meva illa flotant sobre les aigües prou tranquil·les del Bòsfor. El vaixell s’ha posat en marxa i he tancat els ulls, viatge dins del viatge. El vent salat a la cara, l’aigua de mar a tocar, el sol cremant la pell a càmera lenta i un raig de música plena de versos i paraules m’han fet somriure, ple d’enyorança. L’enyor és un d’aquells sentiments ambivalents, que tenen dues cares: depèn de quina de les dues col·loques en el teu tocadiscos anímic, l’enyorança pot ser una daga, un punyal, una llàgrima...o per al contrari pot ser un somriure còmplice, un ram de flors silvestres, una llum. Jo, camí d’Àsia a bord del vaixell urbà, he foragitat els pensaments negatius, que no han comprat bitllet per venir de viatge amb mi, i he convidat a la festa a aquells que construeixen, que projecten, els que porten les llums llargues adossades i il·luminen el camí. I he dibuixat un somriure ample, reflectit sobre les blaves aigües del Bòsfor. I amb les coses prou a lloc, ha endreçat el dia mirant de gaudir d’Istambul des del mar.

Des del ferri estant, la costa Europea de la ciutat es veu com s’estén kilòmetres i kilòmetres enllà, projectant mesquites, palaus i grans casones davant del mar, definint un trajecte preciós. La riba asiàtica, a l’altre costat, està presidia per una mesquita de grans dimensions a dalt de tot d’un turó i per un port on els ferris, autobusos urbans, van amunt i avall.

El vaixell ha agafat velocitat i ha col·locat la proa direcció el port d’Uskudar, el barri asiàtic de la metròpoli que mira cap a Europa. Mitja hora de trajecte ha estat suficient per canviar de continent. Així de fàcil. Així de natural. He decidit que em quedaré a Àsia un parell d’hores, caminant per la riba de la ciutat mirant Europa des de l’altra banda del mirall.

Quan he tornat de nou a Europa, creuant de nou el Bòsfor, he seguit perdent-me per la ciutat antiga. He passat pel Mercat de les Espècies (que anomenen el Mercat Egipci perquè històricament era on es venien i es comerciaven les matèries primeres que arribaven des del Regne dels Faraons, segles enrere) i des d’allà, he deixat que els meus peus decidissin de nou on anar. I han triat allunyar-se del maremàgnum del centre i fer una volta pel barri de Balat, unes 10 parades de bus cap al nord resseguint la Banya d’Or. He agafat l’autobús a l’estació urbana de busos d’allà prop i he anat direcció nord. Quan he arribat a l’alçada de Balat he baixat de l’autobús i se m’ha fet molt evident que feia una calor de mil dimonis i que potser no era el moment ideal per fer la passejada. A més a més, el meu cos tenia encara sed de mar, de brisa, d’aigua salada així que des d’allà mateix he triat apropar-me a la riba del mar i estar-m’hi una estona més abans d’endinsar-me pels carrerons assoleiats de Balat: la dosi de mar del matí havia esta un bon xute però encara insuficient. Així doncs m’he assegut a metre i mig de la riba, en una mena de parc urbà i estat fent companyia, des de la distància, a una família amb tres o quatre nanos que feien un pícnic de diumenge allà, elles conversant a la gespa i ells tractant de pescar. M’ha agradat infiltrar-me en una escena quotidiana com aquella, sense pretensions, i l’he gaudit amb silenci i música a dins.

Quan el sol ha donat una mica de treva, he aixecat el cul de terra i he anat cap al barri de Balat, que té un aire de Montmartre, sense ser-ho, i que connecta molt amb l’essència de la xilena Valparaiso, constituint una mena de quartier molt mono amb terrasses al carrer, porxos de fusta, flors i bon rotllo. Al llarg del carreró principal del barri s’hi han instal·lat locals molt tocats i posats que fan companyia al conjunt de cases pintades de diferents colors amb flors i plantes a les façanes, repartides aquí i allà, que fan les delícies dels turistes. El conjunt és un regal pels ulls i pels sentits i una mena de bàlsam davant la intensitat d’Istambul.

Però el dia no acabava aquí i encara he tret energia per baixar caminant des de Balat fins al port i agafar el metro subaquàtic fins a la plaça Taksim, el centre neuràlgic de Gàlata i lloc de peregrinació de les concentracions i les reivindicacions autoritzades de la ciutat. La plaça Taksim és un gran quadrilàter amb una gegantina mesquita i un monument als caiguts i als pares de la pàtria Turca i és l’origen i el final de la gran avinguda Istikial que ahir al vespre recorria. I ja que estava allà he tirat avinguda a baix, recorrent els seus 2 kilòmetres i mig de botigues i restaurants. Durant el recorregut he pogut gaudir del vell tranvia que encara recorre l’espina dorsal de l’avinguda com si fos un souvenir de mida real: el tramvia de Galata és una de les icones d’Istanbul. Quan he arribat al final, ja a tocar del pont de Gàlata que creua la Banya d’Or, estava força cansat, però amb forces suficient per agafar el modern tramvia de tornada a l’apartament i comprar-me una capsa de baklava que em donarien el plus d’energia per arribar fins al vespre.

El dia ha acabat sense rastre de la ressaca d’ahir. El mar, el vent, la música, la bellesa de Balat i caminar, caminar i caminar ha fet efecte i torno a estar preparat per enlairar-me. I és que és evident que, per anar cap amunt, has de sortir d’un punt més baix i sembla clar que el meu particular descens als inferns de la nit anterior m’havia donat un bon punt de referència des del qual impulsar-me fins al zènit del meu viatge. Un zènit que estava a punt d’arribar: el tren cap a l’Orient no trigaria en salpar