14 - El tren i la Lluna

 El despertar al tren ha estat el millor despertar dels darrers anys. O segles.

 He dormit tota la nit seguida, com feia temps que no passava, deixant-me portar pel ritme del suau tric-trac del comboi nocturn, i quan he obert un ull, ja eren quarts de nou. Quin gust. He dormit a la llitera de baix, amb el cap més a prop de la porta del compartiment i els peus tocant al gran finestral. Des d’allà estirat, encara amb la son enganxada al cos, el primer que els meus ulls han vist han estat unes precioses muntanyes punxegudes esgarrapades per les ungles d’un congost vermell, un sol brillant i altiu pintant de llum el dia i un cel blau com un diamant de sal marina. El paisatge kàrstic, sec i alegre, punxegut i ple de vida, ple de contrastos, s’ha projectat davant meu dins del marc de l’enorme finestral als peus del llit, com una gran producció en Cinemascope i amb la majestuositat de les grans ocasions, talment com si avui fos dia d’estrena i s’hagués desplegat l’estora vermella al passadís del tren i s’hagués triat la pantalla més gran de la ciutat per a projectar-la, a tot gas, a tot volum, amb tot l’esplendor. La pel·lícula –de tons orientals i factura otomana- era trepidant, muntada en un increïble pla seqüència sense talls, ple de blaus i de marrons i de vermells. Ple de muntanyes i rius, de ponts i de cels infinits. M’he quedat enganxat a la projecció, pantalla plana, sense poder moure un múscul, meravellat de la màgia del directe. Durant uns minuts no existia res més al mon que no fos aquell passe privat per a mi. Tan gran era el meu grau d’abducció, tan enganxat estava a les imatges que es projectaven davant meu, que durant uns llargs instants he experimentat una mena de viatge còsmic, una sensació estranya que encara ara no sé si ha estat real o producte d’aquesta mena d’hipnosis que el tren exerceix als viatgers: he notat com si el camp magnètic que em tenia amb les pupil·les segrestades i el cos immòbil m’hagués projectat cap a l’exterior, com impulsat a l’altra banda del mirall –o del gran finestral. I és que juraria que he sentit com el paisatge –com si la pel·lícula- entrava dins del compartiment i m’envoltava per tot arreu, com si m’abracés i em tele-transportés a un altre lloc, a un altre univers, com passa en aquelles realitats virtuals programades en clau 360 graus. I dins d’aquesta mena de realitat immersiva en la qual em trobava he notat -posaria la mà al foc- que la llitera s’elevava tres pams i, com si fos l’estora d’Aladí, sortia projectada a l’exterior, volant a mitja alçada entre l’orografia escarpada de la bella Turquia ancestral. El viatge ha estat curt però intens, com un bon cafè –com un bon peta- per acompanyar el millor despertar en anys. O en segles.      

De nou en el compartiment, i encara amb el regust i les sensacions d’aquesta mena de tripi matiner recorrent-me el cos, m’he llevat i he sortit al passadís del tren, recuperant a poc a poc les facultats.

El passadís d’un tren és l’artèria principal de la ciutat amb rodes: la seva autopista, el seu carrer major, la seva ronda litoral. És la seva riera, la seva rambla. El seu riu. M’he quedat allà palplantat, tot just davant del meu compartiment, observant el paisatge a bavor, tan bonic com el que havia vist des de dins del compartiment. He fet una llambregada ràpida al passadís, dreta i esquerra, i a l’altra punta del vagó, passadís enllà, he observat que hi havia una de les veïnes del replà mirant el paisatge per la finestra i fent alguna foto: era l’Anne, una de les joves alemanyes que, gràcies a que estava casada amb un noi de l’Equador, parlava un castellà sorprenentment fluid. M’hi he acostat –he sortit de la closca, del forat, de la cova, coses del tren- i hem estat xerrant força estona. Converses de tren, eternes com les vies que mai s’acaben. Converses sense pressa. Sense pretensions (no pretenguis, seguia dient la veueta), converses sobre la vida al ritme que marca el tren: teníem per endavant dotze hores de trajecte i la conversa i les mirades s’adaptaven a aquesta realitat. Plaer oblidat.

De mica en mica però, mentre la conversa avançava agradablement, el barri ha anat despertant-se i el setè vagó, el de les lliteres, ha anat traient-se la mandra de les orelles i obrint de bat a bat les seves portes, els seus balcons. I el passadís s’ha anat omplint d’habitants amunt i avall i el tren –la ciutat- ha agafat el ritme propi de les grans urbs sobre rodes. Amb el tràfic de gent amunt i avall hem donat per acabada la conversa amb l’Anne per continuar-la després, un cop dinats. I amb la conversa acabada, hem abraçat una altra rutina: trobada al vagó menjador i conversa a quatre o a sis, amb les batalletes de la nit anterior sobre la taula (somriures, anècdotes, fotos...), com si fóssim vells col·legues esmorzant després d’una memorable nit de farra. La màgia del tren, de nou?

El matí ha transcorregut així, amb converses sobre la ballaruca de la nit anterior però també sobre nosaltres i els nostres viatges, sense perdre de vista en cap moment el paisatge que es projectava a banda i banda del comboi. Aquest tram matinal del Dogu Express és, sens dubte, el més espectacular. Per la tarda el paisatge canviarà, creuant zones més agrícoles i planes i seguirà així fins que ens acostem a Kars, al vespre. És pel matí doncs quan no et pots perdre res i tens el deure d’estar atent a cada tram de via, darrera del qual s’amaga un riu cabalós, una muntanya de fang o un pont abandonat. La Turquia interior, als nostres peus, plena de colors i de vida amagada. Durant aquest lapse de temps hi hagut espai per conversar en grup i, també, per refugiar-se al compartiment per escriure una mica, dormir una mica, gaudir una mica. També per encarregar un durum per dinar-berenar, gentilesa del Gran Mestre de Cerimònies, el ja nostre entranyable amic Hakim, i per seguir xerrant i conversant fins arribar a Kars a les 9 del vespre.

De les converses d’aquest dia de tren, em quedo amb dos instants, dues històries.

La primera té com a protagonista la Carol, una de les noies franceses, que està viatjant sis setmanes seguides aquest estiu, vacances totalment excepcionals enguany per a ella: el Dogu és només una etapa més del seu periple des de Paris fins a Geòrgia, on es trobarà amb la seva parella per, un cop retrobats, anar tornant en tren de nou cap a França. És, per al moment, el viatge de la seva vida, ens diu. Explica que l’ha estat planificant tot l’any i se la veu amb aquella brillantor als ulls que apareix a les retines dels qui estan fent allò que anhelen. Ha insistit molt en remarcar-nos que el viatge l’ha planificat d’anada i tornada en tren, sense avions. Aquesta noia és de les meves, he pensat, quan he escoltat aquest plantejament. I sí, però no. Quan he rascat una mica resulta que, mentre jo lloava i defensava el tren en un al·legat basat en la bellesa de tot plegat (amb una visió romàntica i anticuada de la qüestió, ho reconec), ella posava sobre la taula un altre argument, una altra mirada en defensa del tren: salvar el Planeta i lluitar contra el canvi climàtic, declarant la guerra al transport aeri. Vet aquí un “nou” argument a incorporar al club dels bojos dels trens: el Planeta i el seu futur. M’agrada. Així cada cop en serem més.

La segona història porta el nom de l’Anne. Després de dinar hem reprès la conversa interrompuda el matí i hem fet sobretaula al vagó restaurant, més de dues hores parlant de la vida. Hem parlat de les diferències i de les semblances que uneixen o separen les societats centreeuropees i les ribes mediterrànies i hem conversat sobre política, llengua, família i trens, com no. I de viatges. Hem pogut conversar sense pressa, amb moltes preguntes, algunes respostes i cap judici. Quin plaer més gran les converses intel·ligents i quin plaer quan acabes exhaust de tan xerrar i escoltar i et quedes amb més preguntes que respostes.  

El Dogu Exprés ha encarat el darrer tram del viatge un cop superada la ciutat d’Erzurum, el principal nucli urbà del Nord-Est del país i capital de l’Anatòlia Oriental, una ciutat que ja es troba a 1.800 metres sobre el nivell del mar i que és un dels centres neuràlgics dels esports d’hivern al país. Quan el tren hi passa (de fet s’hi atura força estona) pots veure les seves infraestructures esportives preparades per rebre la neu i els seus visitants, com si fossin fòssils marins esperant una onada que els retorni al fons de l’oceà. El comboi passa a tocar de gegantins trampolins de salts deserts, telecadires ancorats a port i pistes de gel sense gel, fotografia d’estiu d’un indret que reviu quan l’hivern treu el cap. Des d’Erzerum, amb les primeres vint-i-quatre hores de viatge ja al sarró, el Dogu fa front a les darreres tres hores de viatge posant la primera per superar els escarpats paisatges orientals que han d’arribar tot creuant l’altiplà.

Avançant direcció nord-est, el paisatge torna a enamorar-nos amb la seva llum de capvespre i les seves muntanyes llimades pel sol de l’estiu i la neu de l’hivern. El tren s’ha anat buidant, certament, i no som gaires els passatgers que anem fins a Kars. El tren està silenciós i la ciutat sobre rodes va baixant el seu ritme frenètic, preparant-se per passar la nit. Les veïnes del replà, en Hakim i jo ens reunim al vagó menjador per passar les darreres hores junts, fent-nos algunes fotos de grup per al record i intercanviant telèfons i grup de wattsapp.

A punt d’arribar a destí en Hakim ens avisa que aviat podrem saludar als sentinelles de la ciutat, una família d’ossos que puntualment acudeixen cada vespre a veure passar el tren del capvespre als afores de Kars. De sota, amb un crit ens diu que correm, que estan allà mateix i que enganxem la cara a la finestra i fem pantalla al voltant dels ulls per evitar els reflexos. Allà!, els veieu? Crida. I sí, son allà. Durant un instant creuem les mirades amb una família d’ossos que ens diu adéu, mentre busquen alguna cosa de menjar gratant entre les restes d’una petita incineradora de residus. El tren passa veloç però l’instant s’allarga davant dels nostres ulls com si passés a càmera lenta. Durant aquest instant etern, fotograma infinit, podem veureu com els tres cadells d’os aixequen el morro i es queden mirant el tren fixament amb la boca oberta, com si hi volguessin pujar, admirats d’aquell animal ferotge i veloç de ferro colat que cada nit passa esperitat davant seu. Al més petit de tots li brillen els ulls i se li mengen les ganes de fer una gran salt i pujar al comboi en marxa i anar a descobrir mon. Tot al seu temps, petit os bru, tot al seu temps...

El tren deixa enrere la incineradora i avança amb determinació. Té clar el seu objectiu. El sol fa estona que ha marxat i la foscor ocupa tots els racons. Passat un revolt, la Lluna treu el cap per sobre dels turons que envolten Kars donant la benvinguda al Dogu Express. La seva llum és benvinguda, trencant la foscor i pintant el paisatge d’un banc i negre lluminós, com de pel·lícula clàssica dels anys cinquanta. El tren la veu i xiula ben fort, saludant-la alegrement, ei Lluna bonica, com estàs avui? La Lluna se’l mira amb amor, mig enamorada d’aquell petit tren ancestral que sempre arriba puntual a l’Est de Turquia i que sempre té a punt una paraula bonica

• Estic bé, però una mica perduda, benvolgut tren.
• Deixa’m cuidar-te! - sembla que respongui el tren, fent un esbufec.
• I la Lluna, rodona i blanca, plena de llum, somriu i respon que ja ho fas, això de cuidar-me. Vens cada nit a veure’m i m’il·lumines amb les teves llums llargues i jo et miro des de dalt, des de molt amunt, des de la distància i et sé i et penso. I t’admiro.
• M’admires? No ho entenc.
• Admiro la teva determinació.
• Determinació? Crec que m’ho hauràs d’explicar això– respon el tren encarant un revolt que vira cap a la dreta.
• Sí. Admiro com fas per seguir el teu camí, com fas per apuntar el morro cap a un lloc i anar-hi, superant tots els obstacles...Jo, en canvi, em moc al voltant del cercle celestial mig perduda, apareixent i desapareixent cíclicament, movent quantitats ingents d’energia a través de les onades dels mars i quedant exhausta al final de la Nit.
• Lluna bonica. Jo em moc amb determinació perquè tinc una via al davant que em marca el camí. El teu Cel, en canvi, és infinit. I les teves energies, còsmiques.
• Tens una via, és cert. Però no m’enganyes: la via l’has construïda tu, perquè saps on vas. Saps quina és la direcció. I no t’atures.
• Potser sí. Potser és així com dius. Però, saps una cosa?
• Digues-me, tren bonic.
• Que encara no he aprés a construir una via que arribi fins on ets tu. Però me’n sortiré. Ja veuràs.
• Segur que sí – respon la Lluna- Tren bonic i tossut: fes la via. Construeix-la. Te’n sortiràs, ho sé.
• Segur que sí. Un camí fins a tu. Ho somnio totes les nits.
• Jo voldré ser-hi, en aquest camí que construeixis. Però m’has de prometre una cosa.
• El que vulguis.
• Que la via no s’acabarà a la meva estació, sinó que anirà molt més enllà. Seguirà cap a l’Orient, cap a on t’agrada anar. D’acord?
• D’acord, Lluna bonica. Però, tu vindràs amb mi?
• M’encantaria, tren preciós, saps que m’encantaria. Quan arribi el moment, veurem. Vull venir amb tu però a alhora també vull seguir fent de Lluna, eternament, i només podria venir amb tu si puc seguir essent jo, si puc seguir cuidant a tots aquells que m’esperen cada nit.
• És clar que sí Lluna plena. Jo ho vull així també. Jo no vull robar la Lluna i quedar-me-la per a mi. El que jo vull és, senzillament, que segueixis brillant al cel però que ho facis més intensament. 

I dir això li llença un petó i prem l’accelerador i encara el darrer kilòmetre que el separa del seu destí. Les llums de l’estació es dibuixen ja a l’horitzó. Les primeres cases van apareixent i a poc a poc les vies, onades que em duen a bon port, acaben morint a la platja de Kars, exhaustes després de vint-i-set hores de viatge. Fi de trajecte.

És ja negra nit quan posem un peu a terra ferma. M’acomiado del grup, conscient que serà l’últim cop que ens veurem, i surto de l’estació. Davant per davant hi tinc una ciutat de províncies mig deserta ja a aquelles hores, amb carrerons mal il·luminats que menen cap al centre. Camino lentament respirant els aires de la Turquia més remota. Soc a tocar d’Armènia i de Geòrgia, a tocar de somnis orientals. Gaudeixo del moment. Creuo un parell de carrers i tiro capa l’esquerra. En menys de quinze minuts soc a la porta d’un funcional i insípid hotel de la ciutat, que em té una habitació preparada. El somni del Dogu ha acabat: d’ara en endavant podré assaborir-ne el seu record, viatjant quan vulgui, sempre que vulgui, pels altiplans otomans a ritme de tren: només necessitaré tancar els ulls i posar en marxa la màquina dels records.

Desfaig la bossa i sopo una mica de fruita i unes galetes a l’habitació de l’hotel mentre miro per la finestra la gran mesquita que estan construint al solar del davant. Amb la feina feta, apago el llum exhaust, després de contactar amb la família. Tanco els ulls i, estirat al llit, noto encara la sensació d’estar sobre les vies, com si el cos encara conservés els ecos d’aquell preciós viatge que tot just ha acabat i es resistís a deixar-los escapar, reverberant el seu so per les parets de l’ànima i deixant-hi un rastre infinit, com ancestrals pintures prehistòriques decorant per sempre més la meva cova, el meu refugi. El son m’atrapa i em deixo anar direcció a les tenebres muntat en un tren oriental, creuant la nit.