DE SOFIA A KARS

  Dogu Express: 1000 kilòmetres i 27 hores dins del tren, fent un recorregut físic -però també mental- de gran intensitat. El viatge, d’Ankara a Kars, ha estat un viatge a través de velles sensacions, de camins traçats, d’emocions amagades. De records sepultats sota mantes d’hivern plenes de renúncies, plenes d’altres vides. Un viatge al passat i una projecció cap al futur. Durant les vist-i-set hores del viatge he sentit a la pell cada kilòmetre superat, cada minut transcorregut. Dins del comboi, el temps sembla que s’aturi provocant una mena de bucle temporal que genera la falsa –però dolça- sensació d’eternitat. És com si allà dins les busques giressin al voltant d’un rellotge amb forma d’infinit o com si, tot d’una, els diminuts granets de sorra del Rellotge de Sorra anessin en doble direcció –amunt i avall- i mai s’acabés de buidar cap de les grans cavitats que marquen el pas del temps. I el temps no passa i s’atura i es congela en un fotograma etern. El Dogu, ara i aquí, ...

  Tot viatge té un sentit. Un perquè. Tot viatge té un objectiu, una meta. Un desig. El viatge d’aquest estiuet estrany i enyorat és el tren d’Ankara a Kars, el Dogu Express, un trajecte que et transporta des de la capital política i administrativa del país fins a l’extrem oriental de Turquia, a tocar de les fronteres amb Armènia i Geòrgia i no massa lluny de l’Iran. Un viatge en el temps i en l’espai.     El Dogu Express, certament, no té ni l’anomenada ni el prestigi ni el catxé d’altres famosíssimes línies ferroviàries del mon però, n’estic convençut, comença a agafar certa anomenada entre els bojos del trens que vivim a la vella Europa. I és així perquè combina alguns dels trets essencials que el fan força atractiu a aquesta mena de fanàtics personatges que deambulen per les estacions de tren del Planeta fent-se fotos davant màquines de locomotores, vies i vagons i escrivint blogs insofribles lloant les virtuts del tren per sobre de totes les coses. Quins són aqu...

La darrera tarda d’Istanbul, tarda de comiat, ha estat un espai ideal per confirmar les primeres sensacions que vaig tenir amb la ciutat, només arribar. Gaire bé setanta-dues hores després de posar els peus a la seva estació d’autobusos provinent de Sòfia, estava en disposició d’afirmar que la ciutat i jo, la vella Constantinopla i jo, havíem fet un camí plegats, ens havíem vist les costures, ens havíem buscat les pessigolles i, finalment, ens havem posat d’acord: la nostra relació tenia futur.   He aprofitat que el tren de rodalies des de la platja tenia una parada al vell mig de la ciutat -no massa lluny de la zona del port i del Bòfor- i he baixat allà amb l’objectiu d’anar pujant el turó pels carrers adjacents al Gran Bazaar i creuar el nucli de la ciutat fins a l’apartament, que està just a l’altra banda de la carena en un carrer mirant al Màrmara. Una pujada i baixada que m’ha anat molt bé per fer balanç. I posats a fer balanç, la primera idea que em ve al cap quan penso am...

El tercer i últim dia a Istanbul l’he plantejat com un petit homenatge als atles i mapes de geografia que remenava de petit tot resseguint les seves siluetes amb el dit índex de la mà dreta i somniant un dia en poder trepitjar aquells indrets. Després la vida et va posant a lloc gràcies a les teves decisions conscients i inconscients, i acabes anant-hi o no, acabes complint els teus somnis o guardant-los en un calaix.  Avui era un dia per complir-ne un i aquest homenatge tenia nom i cognoms: Mar de Màrmara. No era encara migdia i em trobava davant d’una enorme massa esfèrica d’aigua salada i calmada, de tonalitats verdes i blaves. Assegut sobre unes roques planes, i a menys de dos metres de l’aigua que xapotejava tranquil·la, podia veure més d’una vintena de grans vaixells feinejant a l’horitzó, enormes construccions navals –magatzems flotants- que transportaven contenidors o que tornaven ja buits del seu destí. D’altres tenien l’aspecte de grans petrolers o de vaixells cisterna ...

El segon dia a Istambul s’ha llevat amb la ressaca de la nit anterior. Durant la nit el meu cervell ha classificat i arxivat l’experiència vespertina a Gàlata al calaix d’experiments no classificables i ara tinc clar que caldrà lidiar amb aquest viatge dins del viatge durant la setmana que tinc per endavant. La ressaca ha fet que no m’hagi convençut cap proposta d’esmorzar exòtic i copiós que oferien els diferents locals a peu de carrer i finalment m’he decidit per una opció conservadora ( capuccino & muffin en un local occidentalitzat): el cos i la ment no donen per t. més aquest matí. Toca prémer les dents i seguir pedalant.   La millor decisió que he pres un cop esmorzat ha estat no planificar cap ruta i deixar que el vent, la intuïció o les cames em portessin, desconnectant el GPS del cervell. D’entrada, els peus m’han dut de nou al complex monumental del centre, ara força buit i tranquil, amb un sol que apretava de valent. Hi he estat una estona, embadalit per l’entorn,...

La trobada ha estat al vespre, mentre el sol queia darrera les Mesquites encenent les seves cúpules i els seus imponents i altius minarets. Jo creuava el Pont de Gàlata, que uneix les dues ribes europees d’Istambul separades per la Banya d’Or. La meva intenció era visitar el famós barri de Gàlata, la zona més europea de la ciutat, sopar alguna cosa i gaudir de la primera nit a Istanbul. En aquest barri, presidit per la fotogènica Torre de Gàlata, van ser autoritzats a viure els mercaders venecians i genovesos i els ciutadans jueus expulsats del centre de la gran ciutat quan el temible exercir turc es va fer seva Constantinopla, li v canviar el nom i va donar l’estocada de mort a l’Imperi Romà d’Orient. Amb aquest permís especial els occidentals que hi vicien van poder romandre-hi uns anys, convertint Gàlata en un lloc de trobada interracial i intercultural que segur que faria les delícies dels postmoderns d’avui en dia. Segles després, malgrat ha canviat tot molt, hi ha una part del ba...

  Istambul. Per fi. No desvetllo cap secret si explico que el darrer dia de la meva primera volta al mon, farà aviat ja quinze anys, passejant per entre els carrerons de la ciutat anglesa de Bournemouth –darrera etapa del meu periple, on vaig a anar a buscar i trobar fantasmes del passat- vaig entrar en una llibreria del centre i vaig endur-me un parell de guies de viatge: feia 175 dies que voltava sol pel mon i el dia que tornava a casa i donava el viatge per acabat l’instint em va dur fins a aquella Book Store anglesa per endur-me un parell de somnis a la motxilla. I un era Turquia, i per extensió, Istambul. Avui, a quarts de sis del mati, baixant de l’autobús que m’ha dut des de Sòfia he trepitjat terra turca amb aquella guia comprada fa anys a la meva motxilla, que ha vingut amb mi en senyal de reconeixement, com si fos una mena de testimoni real d’aquell moment, la materialització del pont entre aquell nano que fugia del soroll posant kilòmetres pel mig i el que avui, anys des...

    De Sòfia a Istambul m’han promès unes 8 hores de viatge nocturn. Fa temps que no he passat la nit en un bus i ja tocava, així que m’ho he agafat amb molt bona predisposició i amb unes dosis altes d’energia,  disposat a gaudir de l’experiència. La sortida ha estat puntual a les 22h direcció sud est: l’autobús pararia de camí a Plovdiv per recollir més gent, després a la frontera turca i finalment a Istambul coincidint amb les primeres llums del dia. La tripulació de seguida s’ha presentat posant en marxa l’expedició i està formada per tres persones, dos conductors que es van alternant en la conducció i una senyora que fa d’assistent: primer ha repartit una galeta i una ampolla d’aigua a tothom, després ha passat a ruixar-nos amb gel hidroalcohòlic i una mica més tard s’ha deixat caure amb l’ampolla de dos litres de Fanta taronja oferint un gotet. És l’amabilitat en persona i m’ha fet reflexionar com, a vegades, el luxe és això i no pas uns coberts d’or o unes torrade...

Capítol 3: Esclops mil·lenaris Abans de marxar de Sofia he volgut repetir una de les experiències de fa deu anys, ja que va ser tan satisfactòria que encara perdurava el seu record dins meu: es tractava de fer una visita furtiva a la catedral d’Alexandr Nevski, la joia de la Corona de Sòfia, la seva Torre Eiffel, el seu Big Ben. Jo que, ho reconec, ni entenc gaire d’art ni m’interessa gens ni mica el fet religiós, les esglésies, catedrals, ermites, capelles i bèsties similars em deixen sovint indiferent...a no ser que tinguin la capacitat de clavar-me una espasa al cor amb la seva sola presència i no puguis més que demanar, Oh! Senyor! perdona’m la meva ignorància perquè no sabia el que feia, he pecat, sí, ho confesso...  I amb la magnífica catedral d’Alexendr Nevsky de Sòfia em va passar alguna cosa semblant ara fa deu anys (diga-li viatge místic, diga-li síndrome d’Stendhal) i volia repetir la trobada. De fet, el que he volgut constatar era si l’impacte que havia produït en mi ...

Capítol 2: Preguntes i respostes Després de dinar i voltar tres horetes sense rumb, ara parant aquí, ara perdent-me allà, he buscat un espai per descansar una estona i encarar les darreres hores de retrobada amb la vella Sòfia amb energia. Els meus peus han ensopegat amb una zona verda plena de flors vermelles, grogues i malves que esdevenen l’entorn ideal per envoltar de classe i distinció el Teatre Nacional de Bulgària, un Teatre que s’erigeix orgullós i altiu al bell mig de la capital. L’edifici, de blanc immaculat, com si anés a fer la comunió, té uns aires neoclàssics impossibles de dissimular, i és que hi ha trets característics –aquella manera de mirar, aquella arruga al front, aquella manera de moure les mans quan parles- que venen d’origen i que son tan teves com dels teus avantpassats i que mai pots negar ni amagar. I el Teatre Nacional té una fesomia clàssica innegable, hereu d’unes reminiscències evidents: els gens -i els fantasmes atàvics inconscients que transporten- en...

  Capítol Primer: la Resistència Com a qualsevol gran urbs contemporània, imagino que un dia l’alcalde de Sòfia es va llevar amb la idea de construir un metro per descongestionar el tràfic rodat en superfície i facilitar la mobilitat dels seus ciutadans i s’hi van posar. I què passa quan comences a rascar el subsòl? Què passa quan comences a fer-te preguntes? Què passa quan no et quedes a la superfície i vas més enllà, superant capes direcció al nucli de la Terra? Doncs passa, en llocs com ara Sòfia -terra sotmesa als vaivens de la Història amb majúscules- que com a mínim et topes amb la ciutat romana intacta. I així va ser: l‘antiga Serdika va aparèixer davant dels atònits ulls dels operaris multilingües que curraven aquell matí de dimecres a les obres.  M’estalviaré el que va suposar el descobriment per a la ciutat (obres paralitzades, arribada d’equips arqueològics de fama mundial, pèrdua de diners de la constructora, orgull nacional...) i aniré a les conseqüències: despr...